Política i societat

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.

  Tota la nit passada ha plogut amb intensitat. I això vol dir que les infraestructures queden col·lapsades, carreteres inundades, trens què es queden a la estacions aturats, aigua que baixa cap el metro, rieres convertides en trampes mortals. I gent sense dos dits de front pretenent traversar-les. Pel que sembla ningú vol escoltar el que diuen els “experts”. Gràcies el superior coneixement de tothom, ens hem convertit en saberuts els quals no calen més recomanacions. La conseqüència de tot plegat és que els bombers han de treure gent amb l’aigua al coll. Hem generat una generació d’idiotes?

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

  Junts a fet descarrilar els Decrets  sobre els lloguers del Govern Sánchez. Ha tingut l’honor de votar amb PP i Vox. Hi havia motius per no fer-ho? Segurament si. El PSOE s’ha acostumat a fer la seva sense cap consulta els seus socis que mantenen al Govern. Ara, amb aquesta derrota (dolorosa) s’obra la possibilitat d’eleccions anticipades, cosa que abans del cas Maricarmen, no s’havia plantejat. La precipitació i els maximalismes son molt mals companys de viatge. En qüestions patrimonials, cal anar en molt de compte. L’únic problema fonamental en aquesta crisi del habitatge és què el PSOE no ha fet res per impulsar habitatge protegit (social). No és pot centrar totes les mirades els propietaris que va poder adquirir un habitatge en el seu moment, amb molts esforços i molt de temps. L’Estat, i els governs, tant del PSOE com el PP son responsables de la falta crònica habitatge. Durant molt de temps, molta gent va apostar per el lloguers, malgrat que a Espanya era l’opció menys...

  El temps corre inexorablement, però els fets de 1 d'Octubre no s'esborren a pesar de Illa, i tota la resta de partits independentistes embolicats en eternes picabaralles per exhibir més puresa ideològica. De tot allò, sembla que l'extrema dreta ha tret redits a través d'un grupuscle, situat a la perifèria com és Ripoll -nucli on és van preparar els atentats de Barcelona i Cambrils al any 2017- , i què la demoscòpia dona expectatives irracionals gràcies a les mentides interessades i les pors convenientment atiades.  L'Estat va tenir por, bàsicament, perquè la gent va sortir de casa i va anar a votar en els col·legis electorals. No tothom va anar, però si dos milions de persones. L'Estat va anar a Catalunya a reprimir a la ciutadania, els interessos de l'Espanya més intolerant, no podia permetre -aquest va ser el mandat de Franco- una ruptura, ni qui sigui democràtica, això els importa un rave. Calia imposar la Unitat per això la monarquia si va llançar cont...

  L'eufemisme d'excentricitats amaga simplement, una conducta prevaricadora  (què a la pràctica és impossible de jutjar)