Política y sociedad

  “ No me lo puedo creer ”, això ho diu Isabel Rodríguez, a la qüestió de les plataformes audiovisuals amb altres llengües del estat, quant ERC hi posa una línia vermella! La Ministra pensa que no és pot comparar l’aprovació del Pressupostos del Estat amb això de la qüestió lingüística.  Per els intel·lectuals espanyols monolingües, els resulta incomprensible que es poguí parlar un altra llengua, malgrat el que diu la sacra santa Constitució en torn de les altres llengües. Anem al passat. “Se m’acut, ara, que fa cinc anys, el juliol de 1954, en van convidar [Josep Maria Castellet] al Congreso de Poseía de Santiago de Compostel•la. Hi havia poetes de totes les llengües de l’Estat. (...) vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostre, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida . (...) No tenien resposta a les meves preguntes”. (...)

  L'article de Joan Burdeus, "És país per a vells" (Ara.cat, 20/10/21) planteja per començar el lloc de la trobada:  "És paradoxal que al Círculo Ecuestr e estiguin tan contents pel final de les restriccions de la pandèmia quan la seva raó de ser és la distància social".  En el seu article comenta que la paraula que varen repetir els interlocutors de la xerrada fos "descontextualitzar". Així és podia reivindicar a tots aquells que ara estan passant per dificultats, sigui Joan Carles, Kohl o Andreotti. És veritat, tendim a eliminar allò positiu i ens queden en el negatiu. El problema és que els governants, tenen un plus de exemplaritat envers de la ciutadania que els ha votat. "Descontextualitzar" és una paraula estranya per aquests vells governants que no saben anar-se'n a casa a cuidar bonsais. Varen  tenir el seu temps i van fer moltes coses bones i també dolentes. Però sobretot, van acabant sent guardians de les essències pàtries. I d&

  A ra fa deu anys que ETA va deixar de matar. Otegui va dir que: "Sentim el seu dolor i afirmem que mai s'hauria d'haver produït. A ningú el pot satisfer que tot allò passés, ni que s'hagués prolongat tant en el temps". Costa d’entendre perquè es va perllongar tant. Però això, és molt, algú diria què històric. Penedir-se del què s’ha fet malament, és un fet crucial per Euskadi, però també per la resta d’Espanya, malgrat que la dreta extrema no tindrà mai suficient, malgrat que els seus patrocinadors mai ha demanat perdó, ni ho faran mai, per tot el patiment de 40 anys de franquisme. I si com diu Sánchez Ferlosio, la legitimitat la dona les armes, llavors, tota la resta és retòrica.

  El PSOE és el partit institucional, monàrquic fins on sigui necessari per el be del país. La fotografia mostra a tres presidents de govern. González el president de la Transició, també el que la va trair per no molestar al establishment franquista, ho va aconseguir per satisfacció de les institucions del estat. Al altre extrem, Rodríguez Zapatero, va recolzar l'Estatut per desprès deixar-ho en mans del TC i tota la maquinaria jurídica del Estat.  I desprès està Pedro Sánchez. Segons ell, el 1-O no compte, cal posar el comptador a cero. Per ell, la perifèria es innecessària, però està on està per aquesta perifèria. Al PBN té el que ja vol, però ERC, no li donen rés i està en una situació molt precària, i  Sánchez ho sap. A parlat de pluja de milions, però ja sabem el que vol dir això. La fotografia representa a l'esquerra espanyola, però ja en diran on podem anar amb aquesta gent que l'únic que vol  es mantenir-se a les institucions eternament.

El "Cercle d'Economia" es preocupa per el creixement de la economia catalana. Sembla que ells si tenen solucions els problemes estructurals que pateix Catalunya. Tenen por que Extremadura, per posar un exemple, pugui avançar a Catalunya en el PIB. Veuen preocupant que la Catalunya que vol un estat independent, sigui "irrellevant". Potser és això el que els fa nosa, perquè la seva cantarella màgica és que a Catalunya va molt malament, però, en canvi a la resta d'Espanya, es dibuixa un radiant avenir. No els veig massa engrescat per fer campanya a Madrid, per la manca de finançament, els traspassos de Rodalies, ni el corredor del Mediterrani, ni possar-se d'acord amb l'aeroport, ni res semblant. Tenen tendència a tirar cap un sol cantó, el més dèbil, es clar.  PD: El cas Pandora, i Xavier García Albiol (PP), ho deixem, de moment, també ell, deuria estar a l'empara de la presumpció d'innocència.   

Diuen els llibres de història que la Reconquesta va durar 800 anys. Això vol dir que s'ho van prendre amb molta calma. A la Reconquesta, va haver una cosa bona que desprès és va fer malament. El feudalisme va tenir ací, un aspecte molt diferent a Europa. El paper que van jugar els pobles (burgos) en els nous assentament de la frontera, i amb ells els camperols que vàrem viure entre la llibertat de senyor feudals i reis. Tot allò va acabar malament. Però això és història.  

En el millor dels món possibles, el rei emèrit per la gràcia del dictador Franco, va pujar al tron de la més absoluta impunitat per fer el que va voler. Hi ha un mecanisme per demanar responsabilitats els governs que varen donant suport al ara emèrit. El art. 64.2 CE parla els actes del rei son referendats per el President del Govern. Sembla que el emèrit vol tornar a casa i la Fiscalia ho vol de tot cor. Ací cal passar pàgina per el bé de la monarquia. A Espanya hi ha mesures diferents segons els casos. Al altra costat, Pablo Rivadulla (Hasel) què està condemnat a vuit mesos de presó, la Fiscalía de la AN si oposa al indult. Tant comprensiu amb el emèrit (un lladre que diu que no ho tornarà a fer) i el cantant raper. És castiga al cantant mentre el lladre li donen tot el que vol, pagat amb els fons públics.   

El president de l'Oficina de l'Espanyol de Madrid, Toni Cantó, també vol dir la seva en la creuada per canviar la història. La nova bona de la dreta extrema és que Amèrica, la que parla castellà, va tenir molta sort i deuria estar agraïda eternament. Dir que no van "conquerir" Amèrica és una bajanada com moltes altres que s'han dit aquest últims dies. El xoc de civilitzacions que va ser la descoberta dels europeus a Amèrica, va canviar el món. La convulsió entre els pobles indígenes i els europeus -espanyols- va ser un xoc cultural, i com sabem, la combinació de " armes, gèrmens i acer *"   van fer el miracle de la "conquesta", què segons la RAE  vol dir operació militar per guanyar territoris i població. La resta, i no és poc, és un gresol de corrents que ha fet d'Amèrica -per be i per malament- el que és avui.       * Jared Diamond, Armas, gérmenes y acero. Traducción, Fabián Chueca, Editorial Debate, Barcelona, 2016

 “No solament ens fan patir el vius, sinó també els morts. Le mort saisit le vif -Els morts s’apoderen dels vius-*.”(pàg.31)  Allà on diu morts, és pot substituir amb profit, un fet passat, una idea, un nom, una societat. Llavors, si pensem amb l’1-O i amb tot el que no va passar-   i aquest "no va passar" és converteix ell mateix en una nova fita en el imaginari col·lectiu- deuríem ser capaços de mirar el futur, què és l’únic espai de possibilitats, perquè el passat ja no pot tornar, excepte si com diu Marx no volem: “ Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal si produeixen, com si diguéssim, dues vegades. Però s'oblida de afegir: una vegada com a tragèdia i l’altre com a farsa* ”. Sembla que escoltant alguns del protagonistes d’aquells fets, volguéssim convertir –ho en farsa.  Si com deia Santayana : ««Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-ho», ací el que sembla segur es què si tenim memòria. Pe

  ["Llevaremos a Puigdemont al Supremo aunque tengamos que viajar hasta el último país de Europa", ha prometido Pablo Casado]  "Portarem Puigdemont al Suprem encara que hàgim de viatjar a l'últim país d'Europa", ha promès Pablo Casado

  Pablo Casado ha suat en la convenció del PP al lloc adient per fer política, una plaça de braus. Sembla tant insegur Casado, que té que anant fent aparicions davant dels seus per dir que ell és el  líder. Però el que m'interessa es la fotografia. De qui és la mà que agafa a Casado al costat de Ayuso? Què vol dir aquest gest de la mà anònima? Potser li està dient que vagi amb compte? O potser el que vol es tocar la mà del líder? Es el que té, les instantànies,  que congelen per sempre qualsevol gest. Per cert, que el PP és un partit amb testosterona acreditada no és cap secret, però si algú no ho tenia clar, al menú degustació  tens una bona mostra: " Arroz meloso, ' Olé mis huevos' y ensaladilla de esturión ahumado de Sarrió " (Cadenaser). Ja ho deia la cançó:  Así que tú ya lo sabes No te pongas minifalda Que los toros de esta tarde Yo tengo ganas de verlo sin pelearme con nadie.  (Manolo Escobar) Qui pot demanar tants tòpics en el partit dels moderns dels any

  En un país normal, un personatge com J.M.Aznar estaria amagat sota una muntanya de silenci i vergonya aliena. Però això és Espanya. Un país on ser franquista (dreta) o de extrema dreta surt sempre de franc. Un President que va mentir en la pitjor jornada de la història recent d'Espanya (11-M de 2004), diu molt de la seva supèrbia i inconsciència històrica. I encara l'hem de sentir donant lliços a tothom. No puc deixar passar l'oportunitat de citar a José María Ridao en el article -arran del atemptat del 11-M del 2004- quan va escriure aquestes profètiques paraules sobre el personatge: " Finalmente, el político mediocre y ventajista que gobernó España durante ocho años ha dejado patente su talla a ojos, no ya de la mayoría de sus conciudadanos sino del mundo entero. El precio, sin embargo, ha sido tan alto, tan trágico y desproporcionado, que al final lo único que somos capaces de sentir quienes nos opusimos a él, quienes abominamos de sus métodos y sus insultos, es u

  L'1-O serà sempre nostre! La fotografia mostra la gent que va anar a la votació. No veig massa odi en els seus rostres. El que veig és compromís cívic. Cada lloc va tenir la seva èpica. Hi ha un abans i un desprès d'aquell dia. No s'ho oblidarà mai. Tampoc les imatges de la repressió. Ni la gent que va patir la repressió. Els fets del 1-O son el fet més rellevant des de 1978, i això ja és dir molt. Volíem canviar les coses, però per fer-ho calia més ciutadania, no era suficient amb el 50%. No hi ha a la història dels pobles fets ni situacions eternes, el que sembla impossible, esdevé possible, potser jo no ho veure la independència de Catalunya, però l'anhel de llibertat no s'esborrarà mai, malgrat les maldestres picabaralles del partits independentistes i la mirada supèrbia i desdenyosa d'un estat que definitivament no en representa.