Llengües minoritzades

 

“No me lo puedo creer”, això ho diu Isabel Rodríguez, a la qüestió de les plataformes audiovisuals amb altres llengües del estat, quant ERC hi posa una línia vermella! La Ministra pensa que no és pot comparar l’aprovació del Pressupostos del Estat amb això de la qüestió lingüística. 

Per els intel·lectuals espanyols monolingües, els resulta incomprensible que es poguí parlar un altra llengua, malgrat el que diu la sacra santa Constitució en torn de les altres llengües. Anem al passat.

“Se m’acut, ara, que fa cinc anys, el juliol de 1954, en van convidar [Josep Maria Castellet] al Congreso de Poseía de Santiago de Compostel•la. Hi havia poetes de totes les llengües de l’Estat. (...) vaig anar preguntant a alguns congressistes castellans què farien en una situació com la nostre, és a dir, de prohibició de la llengua. La resposta va ser pràcticament unànime, és a dir, que no podien imaginar un món on la llengua els fos prohibida. (...) No tenien resposta a les meves preguntes”. (...) el problema no rau solament en el fet que ens trobem en una situació de dictadura. El difícil és establir un “diálogo” entre situacions tan diferents. (...) Què passarà en el futur si algun dia arriba la democràcia? Estimularà la imaginació? O seguirem com sempre des de fa segles? Com que ni tu ni jo no ho veurem, ja s’ho faran!” (pàg. 439-440) 

Aquest “ja s’ho faran” es de Joan Fuster i apareix al llibre de Josep M.Castellet, Retrats literaris. Els escenaris de la memòria. Seductors, il•lustrats i visionaris. Tres escriptors amics, Pròleg de Jordi Herralde. Biografies i memòries, 96. Edicions 62, Barcelona, 2018.

Sembla que malauradament, la segona opció segueix sent la corrent principal del pensament espanyol en la qüestió lingüística, sigui de la dreta o de la esquer(d)a.