Salta al contingut principal

Le mort saisit le vif

 “No solament ens fan patir el vius, sinó també els morts. Le mort saisit le vif -Els morts s’apoderen dels vius-*.”(pàg.31) 




Allà on diu morts, és pot substituir amb profit, un fet passat, una idea, un nom, una societat. Llavors, si pensem amb l’1-O i amb tot el que no va passar-  i aquest "no va passar" és converteix ell mateix en una nova fita en el imaginari col·lectiu- deuríem ser capaços de mirar el futur, què és l’únic espai de possibilitats, perquè el passat ja no pot tornar, excepte si com diu Marx no volem: “ Hegel diu en alguna part que tots els grans fets i personatges de la història universal si produeixen, com si diguéssim, dues vegades. Però s'oblida de afegir: una vegada com a tragèdia i l’altre com a farsa*”. Sembla que escoltant alguns del protagonistes d’aquells fets, volguéssim convertir –ho en farsa. 


Si com deia Santayana: ««Aquells que no poden recordar el passat estan condemnats a repetir-ho», ací el que sembla segur es què si tenim memòria. Però poden caure en els mateixos errors. La CUP demana alegrament tornar a caure en la farsa. No podem seguir el seu full de ruta cap al desastre. Si escoltem a la dreta més extrema, el PP, la possibilitat d’un futur govern espanyol amb PP i Vox, possibilitat gens descartable, tindríem que anar amb compte a ignorar la taula de diàleg amb el PSOE de Sánchez. No és massa engrescador, però l’altre alternativa és simplement la repressió i el buidatge de la Generalitat.


*Karl Marx, Pròleg a la primera edició (1867). El capital I, Clàssics del pensament modern. Edicions 62/Diputació de Barcelona, Traducció i edició a cura de Jordi Moners i Sinyol. Pròleg de Manuel Sacristán. Barcelona  2º ed.1984)


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.