Passa al contingut principal

Palestinos

Las noticias van llenas de un ataque indiscriminado contra los Palestinos en la Franja de GAZA. El resultado del bombardeo israelí, doscientos muerto y centenares de heridos. Las bombas solo querían matar a los dirigentes de HAMAS.

La historia de siempre, pero ahora,después del 11S, cualquier ataque disfrazado de defensa es bien visto por la "Comunidad internacional". Los Palestinos han tenido la desgracia de tener a unos dirigentes que nunca han sido demócratas y si terroristas, y que nunca aprenden de su historia. La situación palestina es una situación anómala internacional, pues, su estatus, es la de ser rehén perpetuo de los israelíes.

La distinción entre víctimas dignas e indignas -distinción de N.Chomsky-. es pertinente al hablar de los palestinos; éstos son víctimas indignas, porque no siguen los dictados de Israel y su socio Estados Unidos, que son los que dan certificados de dignos si son "amigos" e indignos si son "enemigos".

La teoría del loco hay que buscarla en la década de los años cincuenta en Israel donde el gobierno del Partido Laborista cuyos líderes "predicaban a favor de los actos de locura", que según el Primer Ministro de aquella época, Moshe Sharett advertía de que "nos volveremos locos" si nos enfadamos. La actuación en la Franja de Gaza es un recordatorio de que dicha teoría está aún en vigor.

Desgraciadamente,los dirigentes palestinos y especialmente HAMAS no son precisamente organizaciones libres de culpas. Buena parte del sufrimiento del pueblo palestino está en las diferencias profundas de los distintos grupos que conforman esa "Autoridad Palestina" que no tiene más entidad que las buenas palabras y la falta absoluta de un solución al conflicto.

Ahora,toca la compasión por las víctimas, encerrados por la intolerancia israelí y utilizados por las facciones palestinas. Aquí en estos bombardeos, los responsables son el gobierno israelí­, supongo que la muerte de doscientos palestinos tendrá efectos muy positivos para las expectativas electorales, pero así­ tampoco solucionarán el problema.

A.I.R

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...