Salta al contingut principal

Miseria moral

La conmemoración de los atentados del 11-M de 2004 sigue siendo después de siete años motivo para la discordia. Se oyen voces que piden que se investiguen pistas que desde la extrema derecha se jalean sin el menor rubor. Los peores atentados de la historia de España sigue siendo motivo para la desunión entre las víctimas. Así, por ejemplo, la presidenta de la Asociación 11-M Afectados de Terrorismo, Pilar Manjón, afirma: "Déjennos deambular con nuestro dolor. Dejen en paz a nuestros muertos". Mientras que la presidenta de la AVT, Ángeles Pedraza afirma tranquilamente: "A día de hoy no sabemos qué estalló en los trenes ni quien colocó las bombas ni lo más importante: quién ordenó la masacre. Reclamamos a todos los que tienen responsabilidades públicas que nos miren a los ojos y se atrevan a decirnos que el 11-M es un caso cerrado".


La desunión es tal que ni las propias instituciones son capaces de establecer un acto unitario. Las tesis de la conspiración siguen vivas, mientras la extrema derecha siga agitando las ondas mediáticas que el PP concedió a los "amigos de viaje". Las ondas tóxicas seguirán produciendo su veneno para calmar el desasosiego que les produjo que la ciudadanía rechazará las mentiras del gobierno y su desvergonzada falta de reflejos para cambiar de opinión.



Han pasado siete años, la extrema derecha, aquella que sueña con Franco pero que habla de libertad - incluso son tan modernos que hablan de digital-, solo la suya, insiste con cajas destempladas que vivimos en la mentira. Ellos se han propuesto que su verdad vuelva a resplandecer en una llamarada de odio. Así que no me esperen. Parece claro que visto estos sietes años, hay víctimas de primera y de segunda. Nuestra sociedad no se merece semejante división. Quienes las promueven, las amparan y las justifican deberían pensar que eso también es terrorismo.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.