Passa al contingut principal

Òmnium quiere ser partido político

La celebración de su cincuentenario hace de esta entidad "Òmnium cultural" un estandarte por la lengua y cultura catalana. Su origen es heroico, pues, la cultura -todas- estaban bajo vigilancia de la dictadura de Franco. "La entidad, fundada en 1961 por cinco representantes de la burguesía catalana, entre ellos Lluís Carulla y Fèlix Millet Maristany, se presentó como un baluarte de las reivindicaciones nacionalistas catalanas por encima de fronteras de partido" (El País, 12 de julio).

¿Por qué Òmnium quiere liderar lo que no le corresponde? Si es una entidad cultural debería posicionarse en estas cuestiones y dejar que los partidos políticos se dediquen a instrumentalizar las diferentes opciones, la independentista incluida. Pero hacer bandera de ese proceso parece cuando menos chocante. Su trayectoria ha sido a la par que Cataluña ha adquirido un estatus de oficialidad, a pesar de todas las coyunturas políticas. Que CiU y el PP hayan unido esfuerzos para aprobar los presupuestos es un claro ejemplo, deben pesar en Òmnium, para seguir en la brecha.


Cada entidad tiene lo que se merece. Al menos en las sociedades democráticas. La presidenta de la entidad Muriel Casal pedía alegremente que se planteara la posibilidad de una objeción fiscal en Cataluña. Seguramente su entidad dará ejemplo de resistencia pasiva. Es posible que sus objetivos sean más ambiciosos, la independencia de Cataluña gana adeptos por la torpeza de los gobernantes del gobierno central, mientras se actué de esa forma, la opción independentista sumara votantes. La entidad debería plantearse pasar de una entidad cultural a un partido político. Así podría entrar en escena si llamar a la perplejidad.

La plana mayor de CiU estaba presente en el acto de conmemoración. El President Mas no apareció, hubiera sido objeto de abucheos por su íntima colaboración con el PP. Y nuestros representantes tienen pavor a los abucheos. La derecha nacional o nacionalista siempre tiene claro sus prioridades. Eso nunca pasa en el centro izquierda. Les traiciona su virtuosismo, y gracias a ese maximalismo del todo o nada deja expedito el campo para la derecha que hará recaer toda la crisis en los sectores más vulnerables.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...