Salta al contingut principal

HB

La muerte de Heribert Barrera (1914-2011) nos recuerda que no podemos vivir eternamente. Su trayectoria está marcada por la decisión que llevo a Jordi Pujol al poder en 1980. Su devoción nacionalista fue más fuerte que su adscripción de izquierdas. Su decisión posibilitó el reinado absoluto de Pujol y del pujolismo durante dos décadas. Posteriormente el electorado de ERC castigo al partido de HB.

Uno de sus triunfos fue el rechazo a la CE de 1978. Seguramente muchos, entre los que me incluyo, nos pareció poca cosa. Sin embargo, con todos los defectos, ha sido un excelente instrumento político. Su capacidad de integración de la sociedad y la modernización de la vida española en estos más de treinta años hacen de ella un buen motivo para sentirse medianamente satisfecho.


HB defendía una mística de Cataluña según la cual, Cataluña es mucho más que los habitantes que la conforman. Por eso su preocupación por la inmigración resultaba llamativa. Prefería una Cataluña virgen -vacía- que una Cataluña poblada por ciudadanos de múltiples orígenes y creencias.

HB que vivió el espanto de la Guerra Civil no lo pareció que la CE fue un buen antídoto contra el fanatismo y el dogmatismo, lo que demuestra su ceguera política y, no es el único. No sé si HB ahorró una moneda para dársela a Caronte para llevarle al otro lado. Sería gracioso que HB fuese de aquellos que por ahorrarse la moneda quisiera ir a nado hasta la orilla, eso sí sería ¡genio y figura! 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.