Salta al contingut principal

La extraña pareja: +chacón


Los datos en Cataluña reflejan una victoria por la mínima de CiU con 16 escaños seguida de cerca por el PSC con 14, el PP con 11, con 3 ICV, ERC 3; el resto de fuerzas políticas no ha obtenido representación parlamentaria. PxC ha obtenido el respaldo de 59781 electores (1,73%), eb 50854 (1,47%) y UPyD 34519 (1,14%).

La debacle socialista en España también ha pasado factura en Cataluña. CiU se convierte en la primera fuerza política en Cataluña. Un sueño hecho realidad, aunque sea más demerito ajeno que no merito propio. ¿Qué hace un partido que pierde 752454 votantes? CiU ha ganado 239946 votantes respecto al 2008. A pesar de los trasvases de ICV sube, 96261 votos más, pero menos de lo que cabría suponer porque no es capaz de recoger los votos desencantado de los votantes del PSC. ERC ha salido airoso con los cambios de nombres. El PP ha cosechado unos resultados aceptables aunque menos de lo esperado. Quien sí ha aumentado el número de votantes ha sido UPyD. En el 2008 obtuvo unos pírricos 6083 votantes (0,16%). El ascenso es notable, pero queda lejos de los escaños. Y, mientras el discurso sea antinacionalista en vez de ser constitucionalista, el techo está asegurado.
 

Carme Chacón ha salido vapuleada de estos comicios. Su campaña electoral no fue buena. No fue capaz de transmitir lo que sí se había hecho, en cambio se centro, en lo que CiU y sus recortes habían supuesto. El PSC ha perdido nada menos que 752454 votantes. El PSC debe reflexionar urgentemente lo que quiere ser. Debe cambiar el discurso y cambiar también a sus dirigentes. Pero los votantes no están por una clave catalana, sino en clave nacional. No se castiga a CiU y si al PSOE. Paradojas de la política catalana y su esquizofrenia partidista. No es descartable que en las próximas elecciones autonómicas pueda haber un castigo a CiU. Las noticias que nos llegan desde la Generalitat anunciando más recortes a los ya existentes podría hacer más conflictiva la cuesta de enero. Veremos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...