Passa al contingut principal

Encuestas-20D


La nueva entrega de Metroscopia para el País, demuestra una verdad incuestionable. Los españoles, siempre prefieren a los que mandan, sean quienes sean. Así que, el PP sigue siendo la primera fuerza política, después de todo lo que ha caído en estos últimos años. Ni la crisis, ni la corrupción, ni los escándalos políticos, parecen afectar al partido gobernante.
La realidad es que el PSOE, no es capaz de capitalizar el descontento de la ciudadanía, de hecho baja con respecto a las anteriores elecciones del 2011. Si el principal partido de la oposición, no es capaz de desbancar al partido del gobierno con todo lo que ha pasado y sigue pasando, ¿cuándo es su momento? Parece que Pedro Sánchez, se ha vuelto a equivocar, en sus planteamientos, por ser un partido que parece pedir permiso al PP para hacer política.

Si el PSOE no es capaz de llegar a desbancar al PP, el partido de Albert Rivera, Ciudadanos, es capaz de capitalizar, los desencantos de la derecha más moderada y los votantes del PSOE. Se escoge una nueva opción de derechas, con rostro amable y “nuevas maneras”. El programa económico de Ciudadanos, es una receta ensayada y fracasada, y sin embargo, su neoliberalismo, no da más de sí. Buenas intenciones, pero la política de siempre. Habría que ir con cuidado, con respecto a las encuestas, porque los ciudadanos encuestados, pueden elegir imaginariamente quien les gustaría que gobernase, para acabar votando, al mandatario de turno.

La cuarta fuerza política, ciertamente, la política española se ha roto definitivamente, el bipartidismo, a costa de los partidos autonómicos que pierden definitivamente, cualquier influencia futura. Podemos ha sido una bandera que ha ondeado en lo más alto, para acabar a media asta. Pablo Iglesias, tiene el crédito que tiene, que es poco, porque la izquierda siempre ha sido cainita y exquisita, y por lo tanto, no se le perdonan contradicciones, ni imperfecciones, así que lo tiene difícil.

Lo que sucede dentro de IU es un misterio. Parece difícil entender como no se ha coaligado con Podemos, es la expresión de esa izquierda, que siempre pierde el norte y ve enemigos en sus filas y es incapaz de ver que el adversario lo tiene fuera.







Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...