Passa al contingut principal

Olas de calor: pobreza y exclusión social


La invasión de aire caliente que está abrasando a media Europa se ha cobrado la vida por calor de tres personas indigentes. La crisis provocó y sacó a flote el drama de los desahucios. Cientos de miles de personas se ha encontrado abandonadas a su suerte, mientras que el Estado, a través de la policía –tanto da si es autonómico o estatal- han hecho cumplir la voluntad de los bancos. Bancos que fueron rescatados de forma generosa por el propio Estado. Bancos que no tendrán que devolver jamás nada de su deuda. Es la diferencia entre la plutocracia y la gente corriente.


Que a la hora de los telediarios se hable de esas personas sin hogar, unas 40.000 personas sin hogar (Caritas), dice mucho de nuestra sociedad. No es fácil solidarizarse con todo el mundo. Pero el drama humano de esas personas que viven a la intemperie, debería ser un problema esencial de nuestra sociedad. ¿Cómo gestionar ese drama?



Las ONG hacen un papel meritorio, estoy pensando por ejemplo, en la Fundación Arrels, y otras ONG que hacen lo que los Estados no hacen. Debería reflexionarse sobre la inflación de ONG. También debería replantearse que se está haciendo bien y mal. ¿Proactiva Open Arms, es consciente de los problemas que ayuda  a crear?  Cientos de personas a la deriva en al mar Mediterráneo sin otra esperanza que Proactiva Open Arms o similares los salve de un naufragio casi seguro. Los miembros de Proactiva son los héroes de esas personas que aspiran a llegar al paraíso. De héroes a traidores. Los estados dejan morir a miles de personas en el Mediterráneo, pero culpabilizan a los que los salva, sin el permiso de éstos. La vida como valor, un valor que según la UE, no cotiza y por eso es desechable. Vivimos tiempos sin futuro. Sobrevivir. La nueva condición se llama supervivencia. No hay futuro, ese es el mensaje de la nueva gobernanza mundial.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...