Passa al contingut principal

La República (II)

La República que nunca existió cumple un año. Un año amargo y turbio. Ahora empieza a conocerse la génesis de los días anteriores  a la declaración de independencia (DUI).  "Ens la fotran! Ens la fotran un altre cop!", esclata el president Puigdemont”. Esta afirmación expresa la desesperación ante la encrucijada en que se encontraba el President de la Generalitat.

Después del 1-O y el descrédito del Gobierno central, éste había pasado a la acción, con la amenaza inminente de la aplicación del artículo 155 de la CE. La amenaza suponía suspender la Autonomía, cosa inédita en nuestra historia reciente, desde la implantación de la democracia. Puigdemont, quería garantías que si no había declaración unilateral, el gobierno central no aplicaría el 155. Miquel Iceta intento llevar a cabo una mediación que no pudo llevar a buen puerto. Ante esta tesitura, Puigdemont, se sintió en el vacío. Por un lado, sí suspendía la declaración de independencia, no tenía garantizado que el gobierno de la Generalitat fue a ser igualmente suspendido. Por otro lado, muchos de los consellers, además de ERC y la CUP, considerarían ese paso atras como una traición. Además existía el añadido de que los representantes de Omnium cultural y la ANC,  Jordi Cuixart y Jordi Sánchez, habían ingresado en prisión el 16 de octubre. Dos fuerzas sociales que habían luchado para conseguir la independencia. Puigdemont se debate entre el pragmatismo y el sentimentalismo. En cualquier caso, iba a perder. Lo que no sabía era cuánto.




El 27 de octubre de 2018, tal como nos informa el Ara.cat., las recriminaciones de unos y otros salen a la luz, "Hem de fer costat al president –exigeix Rigau, partidària de convocar eleccions "sense dubtes ni dilacions". Però afegeix que la situació requereix "autèntics homes d'estat". Una apel·lació que ofèn Junqueras, que li demana que no li falti al respecte. Puigdemont salta contra el seu vicepresident, a qui acusa veladament d'atiar la reacció contra ell. "El que és una autèntica falta de respecte són les acusacions de covard i traïdor que alguns escampen pels carrers", li retreu”.  (Ara.cat, SECCIÓ DE POLÍTICA DE L'ARA Barcelona )

La escalada de la tensión entre Puigdemont y ERC, se hace patente “Gabriel Rufián ho resumeix en un missatge que cau com una llosa sobre tots els partidaris de convocar eleccions: "155 monedes de plata". (Ara.cat, SECCIÓ DE POLÍTICA DE L'ARA Barcelona ).

"No ho he pogut aconseguir", admet Iceta.” (Ara.cat, SECCIÓ DE POLÍTICA DE L'ARA Barcelona ).  Con esta frase Puigdemont toma una decisión que generará todo lo que hemos conocido durante todo este año.  El propio Puigdemont, a las cinco de la tarde pronuncia las siguiente palabras: "En aquestes últimes hores, abans no expiri la meva potestat per convocar eleccions al Parlament com a resultat de l'entrada en vigor de les mesures proposades pel govern espanyol en aplicació del 155, he considerat la possibilitat d'exercir-la i convocar eleccions. És la meva potestat i diversa gent m'ha interpel·lat aquests dies sobre si pensava exercir-la o no [...]. He estat disposat a convocar aquestes eleccions sempre que es donessin unes garanties que permetessin la seva celebració amb absoluta normalitat. No hi ha cap d'aquestes garanties que justifiquin avui la convocatòria d'eleccions al Parlament", afirma.(Ara.cat, SECCIÓ DE POLÍTICA DE L'ARA Barcelona ). Con esta comparecencia, Puigdemont, va a poner en marcha la DUI, pero también la reacción del gobierno central.

PD: La Crida Nacional per la República, ha empezado su andura, de la mano de Carles Puigdemont, Jordi Sánchez y Quim Torra, President de la Generalitat. Este 27 de octubre han celebrado en Manresa su presentación. Hay una exuberancia de siglas que no ayuda a comprender porque estamos peor que hace un año. Es evidente que Carles Puigdemont sigue siendo el eje de referencia, pero hace superfluo a Quim Torra como President. La imagen que dan es la del hámster en su jaula corriendo en la rueda que gira para no ir a ninguna parte.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...