Salta al contingut principal

El pasado es hoy

Llegin el Glosari d’Eugeni D’Ors*, t’ha n'ha dones què el passat és avui. Es fa molt estrany llegir qüestions que ja eren candents al 1908. Sembla con si la història tinguis ganes d’en riures de nosaltres al 2019. 

[Leer el Glosario de Eugeni D'Ors *, te das cuenta que el pasado es hoy. Se hace muy raro leer cuestiones que ya eran candentes en 1908. Parece como si la historia tuviera ganas de reírse de nosotros el 2019.]

Al seu artícle, Sentinella, alerta (1) ( 24 de juny 1908) és pot lleguir les següents reflexions: “El destí vol que la lenta instauració de la Civilitat entre nosaltres, se desenrotlli en cent episodis diversos. (...)  la nostra responsabilitat és mantinguda en perpetual vetlla per les baionetes hostils dels aconteixements; (...)

[A su artículo Centinela, alerta (24 de junio 1908) se puede leer las siguientes reflexiones: "El destino quiere que la lenta instauración de la Civilidad entre nosotros, se desarrolle en cien episodios diversos. (...) nuestra responsabilidad es mantenida en perpetuo vela por las bayonetas hostiles de los acontecimientos;]

(...) Admirem també l’esperit d’un poble que no concedeix ni una hora completa a la Fatalitat, (...) No en doneu la culpa al destí. Digueu: Nosaltres volem. I el voler-ho és precisament la nostra glòria..”

[ (...) Admiramos también el espíritu de un pueblo que no concede ni una hora completa a la Fatalidad, (...) No deis la culpa al destino. Decid: Nosotros queremos. Y el quererlo es precisamente nuestra gloria...]

“La nostra glòria és que de “tot aixó que en passa”, no “ne té la culpa”, a pròpiament dir, ni en Maura, ni el Centralisme, ni ningú, ni rés d’estrany a nosaltres. La culpa va –per a nostra joia i nostre orgull- en nosaltres mateixos. (...) Al contrari; nosaltres som una llibertat que s’afirma, per damunt les fatalitats totes. I aquesta llibertat cada dia esclata en una nova, en una inesperada flor.”

["Nuestra gloria es que de" todo esto que pasa ", no "tiene la culpa ", propiamente dicho, ni en Maura, ni el Centralismo, ni nadie, ni nada extraño a nosotros. La culpa -para nuestra alegría y nuestro orgullo- somos nosotros mismos. (...) Al contrario; nosotros somos una libertad que se afirma, por encima de todas las fatalidades. Y esta libertad cada día estalla en una nueva, en una inesperada flor. "]

Aquest text, és perfectament intel•ligible al 2019, canvia Maura per Sánchez, i deixa tota la resta i semblarà un anàlisi de la política actual. Marx deia citam a Hegel, que tots els grans fets i personatges de la historia universal es produeixen, como si diguessin, dues vegades. Però és va oblidar de afegir: una com a tragèdia i l’altra com a farsa**” (K.Marx. El dieciocho Brumario de Luis Bonaparte, I, 11).

Cal pensar, tal com suggereix Tony Judt, que potser “no s’és exclou la possibilitat de què inclús les tragèdies és repeteixin***” ( Tony Judt, Algo va mal, 6. 165)

[Este texto, es perfectamente inteligible en 2019, cambia Maura por Sánchez, y deja todo lo demás que parece un análisis de la política actual. Marx decía citando a Hegel, que todos los grandes hechos y personajes de la historia universal se producen, como si dijéramos , dos veces. Pero se olvidó de añadir: una como tragedia y la otra como farsa ** "(K.Marx. El dieciocho Brumario de Luis Bonaparte, I, 11).

Hay que pensar, tal como sugiere Tony Judt, que quizás "no se se excluye la posibilidad de que incluso las tragedias se repitan ***" (Tony Judt, Algo va mal, 6. 165)]


(1) Cal recordar que fins 1913, no se implantarà les Normes Ortogràfiques (Pompeu Fabra).

* Eugeni D'Ors, Glosari (Selecció). Les millors obres de la literatura catalana. A cura de Josep Murgades. Edicions 62 i "la Caixa". Barcelona, 4 ed.1992.

** Karl Marx. El Dieciocho Brumario de Luis Bonaparte. Trad. O.P.Safont. Col.Ariel 42, Editorial Ariel, Barcelona, 1985.

*** Tony Judt. Algo va mal, Ensayo/Actualidad. Trad.Belén Urrutia. Prólogo de Antonio Muñoz Molina. Debolsillo, Barcelona 2019.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...