Salta al contingut principal

La política no se hace con tuits

“Torra proposava “escoltar atentament” les reflexions de l’autor de Manual de desobediència civil, Paul Engler, quan deia a Vicent Partal: “Si els catalans voleu guanyar heu de polaritzar molt més, escalar molt més i acceptar alts nivells de sacrifici” [Si los catalanes queréis ganar  habéis de polarizar mucho más, escalar mucho más y aceptar altos niveles de sacrificio]” (Ara.cat, Esther Vera, Entre el diàleg i el martirologi, 31/11/2019)




En los prolegómenos de un posible diálogo entre ERC y el PSOE para obtener del partido republicano la abstención, llama la atención que Quim Torra –President de la Generalitat-, haya tuiteado a las palabras de Paul Engler, “Unes reflexions que tot l’independentisme hauria d’escoltar atentament”.

Una de las decepciones, una más, es el papel vicario de Torra en la Generalitat. No puede ser el portavoz de Puigdemont de Bruselas. Los gobernantes deben asumir, si así lo estiman conveniente, aceptar lo que significa ejercer el cargo. El President de la Generalitat, Quim Torra, debería saber que cualquier afirmación, la que sea, tendrá una amplificación y una interpretación interesada. ¿Hemos de dar por buenas las palabras de Paul Engler? ¿No hay suficientes niveles de sacrificio con los presos políticos catalanes? Dice Torra que hay que reflexionar, es decir, está haciendo una metanarración. El problema es que con metanarraciones de sacrificio, después de la STS, parecen una prueba más de que no se entienden las cosas, que no se ha aprendido nada de todo lo sucedido. A los políticos se les debe exigir realismo, saber que terreno pisamos, distanciarse del ahora mismo, para tomar aliento, y aceptar que los objetivos finales, no pueden realizarse por el mero hecho de que los quiera, se requiere mucho más. Se requiere sumar y no restar. Buscar alianzas, buscar un camino más sosegado que pueda llegar a ser más eficaz que la actual parálisis en la que estamos inmersos.

¿Qué los interlocutores no son muy fiables? La experiencia histórica nos ayuda a no hacerse demasiadas ilusiones. La política no es una varita mágica. No hace milagros. Sin embargo, es capaz de hacer y cambiar las cosas. Faltan actores que la lleven a cabo, convicciones, pero también es necesario tener en cuenta las coyunturas. No somos Robinson Crusoe, en nuestra isla desierta. Tenemos que trabajar con otros, no es obligado aceptar acríticamente lo que nos demanden. Pero debemos saber que podemos hacer y lo que no. El problema es que nuestras motivaciones, como decía Nietzsche, es que siempre son demasiado humanas. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...