Salta al contingut principal

Sant Joan i una mica d'història

 




Manuel Delgado fa un retrat acurat a "Foc, fogueres i revetlles. La festa al carrer*" de la revetlla de Sant Joan i la costum de "calar foc a alguna cosa, tot i que aquestes festes crematòries es concentren sobretot a l'entorn del solstici d'estiu, que a Catalunya pren un valor especial. El paper simbòlic que en la nit de Sant Joan assumeix un foc, la Flama del Canigó (...), ha elevat aquest element a rang d'emblema de la unitat dels Països Catalans".

Els focs son ara l'excepció, perquè tal com informava el diari Tele/eXpres informava que se n'havien cremat 823 fogueres per les places i carrers de Catalunya al 1971. Jo encara recordo, tal com explica Manuel Delgado, en un època molt diferent a la nostre. Nosaltres vivíem per dir-ho així, al carrer. Recollíem mobles i trastos que la gent deixava per que anés a la foguera. Grups de de nois aspiraven a fer la foguera més impressionat dins de les nostres possibilitats. Les condicions per fer-ho eren més laxes que avui que que fins i tot cal autorització dels Ajuntaments. No hi havia cotxes, els carrers no estaven asfaltats. Tot allò va anar a vall, com tantes coses, bones i dolentes. Ara, les fogueres son testimonials. Es veritat que ara a diferents llocs de Catalunya és fan baixades de falles al llarg del Pirineu, aquestes expressions culturals tenen l'aval de la Unesco. Un atractiu turístic que fa que llocs com La Vall de Boí és vegin desbordats de turistes que volen veure aquestes expressions culturals.

A Barcelona l'any 2024 hi van haver vint fogueres, els joves han trobat a les platges el lloc adient per celebrar-ho. "La imatge de petites fogueres aplegant entorn seu nois i noies i la de la policia intentat desallotjar-los a l'alba són testimonis de les formes astutes que pot tenir un ritual de venjar-se de la seva alienació."


* VV.AA. Sota la direcció de Borja de Riquer. La memòria dels catalans. Edicions 62. Barcelona, 2025. Foc, fogueres i revetlles. La festa al carrer. Manuel Delgado, (pàg. 833-835)






Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...