Política i societat

  La musica i els seus grups son una espècie en constant evolució. Allò que fa dos dies eren increïbles, al cap de molt poc temps, ja no els recorda ningú. Sort que sempre hi ha aquestes retrobades d'estil messiànic on tornen com si fossin Llàtzer. Aquestes retrobades tenen a veure amb recollir "pasta". En el cas de Figa Flawas, el seu caixet, ronda els 30.000 €, que no està gens malament.   Deuen tenir un productor molt creatiu i persistent perquè tothom parli be d'ells. La gent li agrada anar on hi ha més gent. Si algú pregunta per la seva musica, hi haurà de tot. Els concerts de Figa Flawas el que hi ha molt és espectacle, però musica, musica en directe hi ha poc. Molt playback i tira milles. Qui avisa no és traïdor (què deia aquell).    

  Hi ha una epidèmia de grups que és dediquen a fer els "últims" concerts, abans de deixar per sempre els escenaris. La veritat, cansa i fa l'efecte que no és més que estratègia de màrqueting. Tot s'ha de dir, avui, pel que jo sé - ben poc, tot s'ha de dir-, és pràcticament impossible viure de la musica, sobretot si és en català. Hi ha masses grups, massa competència, poques sales per fer concerts. I sobretot, hi ha competència deslleial. Sembla que arrasa el reggaeton i els seus derivats. Escoltant-los les lletres d'aquests autors (sic) estan plenes de masclisme i odi envers les dones. A Catalunya l'espai per viure de la musica és infinitíssimal. La Generalitat podia rebaixar impostos a les sales per programar musica en català, així, és podria impulsar el talent, que hi ha. Hi ha grups que fa vint anys que es van acomiadant a cada concert, estil Rolling Stones. Antònia Font, vol dir a déu, però no ha de ser fàcil. Arribar a final de mes, costa molt. Les p...