Política i societat

L' onada blava del PP & Vox, no s'ha materialitzat. La participació a Catalunya ha sigut del 65%, mentre a Espanya a estat del 70,40%. Això vol dir què el duet extremista de dreta té un sostre de vidre. Hi ha vasos comunicants, però no ha transvasaments d'un partit al altre. Potser hi ha vots útils com ha estat a Catalunya. La desaparició de Cs ha anat a parar al PP. Així, Vox ha fet de tap perquè el PP pogués tenir millors resultats. L'extrema dreta amb el seu discurs buit i retòric ha fet repensar a molts que més valia votar PP.  Pedro Sánchez, ha demostrat una vegada més el seu instint polític. Avançant les eleccions ha aconseguit un veritable miracle. Aquest miracle és que la dreta extrema no pugi sumar per portar a Feijóo a la Moncloa. La divisió profunda a Espanya demostra què les estructures profundes del Estat encara estan en el bipartidisme i el centralisme. Una vegada més Catalunya té una clau -hi ha d'altres- per fer possible que Pedro Sánchez torni a...

  Si visques a Saragossa o Soria o qualsevol indret d'Espanya, potser votaria per el partit de Yolanda Díaz Sumar-Podem. Però visc a Catalunya i sóc un dels dos milions de persones que vàrem votar el 1-O del 2017. L'esquerra tradicional ha sigut internacionalista, vol l'autodeterminació del poble saharaui o de qualsevol poble de la Terra, però li costa plantejar-se fer un referèndum per saber què vol la gent a Catalunya. Aquest obstacle fa què no els poguí votar. Aquesta legislatura ha tingut una llei estrella, què malgrat tot no ha estat com s'ha esperava. No sé si Sumar-Podem tindrà un resultats esperançadors per fe front al PP&Vox. El PSOE voldria el bipartidisme, però la realitat és un altre. Potser molts votants de Sumar-Podem prefereixin votar al PSOE, per allò del vot útil. No ho sé. Però malauradament, Sumar-Podem, no sembla avui un partit que la classe treballadora poguí agafar com a referència. I és ací on és juga les opcions de victòria en aquestes elecci...

  L'article de Oskar Bañuelos, (Ara.cat, 14/7/23) explica amb precisió la trajectòria de Santiago Abascal. Un personatge monolític que no més sap parlar d'una entelèquia anomenada Espanya. És d'aquest que mai han treballat fora del paraigües d'un partit (PP). Des de Noves Generacions al País Basc fins ara no ha sortit mai del espai de la política. No sap res del món de l'empresa. El seus familiars van ser amenaçats per ETA, com la immensa majoria de la societat espanyola. Però hi ha alguns que volen capitalitzar el sofriment de tantes víctimes. Curiosament, la violència masclista ha fet més morts que ETA, per això, no vol admetre aquesta violència estructural i sistèmica contra les dones.  Com el populista que és -extrema dreta-, sap connectar amb gent que se sent exclosa i menystinguda per el sistema -ell que ha estat dins d'aquest sistema-. La unitat d'Espanya és l'única recepta que te. Però això no es cap programa, i tot el que diu és preconstituciona...

  El candidat per  la dreta extrema, Nuñez Feijóo, vol aparèixer com la cara amable d'un partit què es caracteritza per la seva falta d'empatia i gest cabrejat. Les enquestes li donaven una distància insalvable per el PSOE de Sánchez. Però ara, comença a patir. Els seus pactes amb Vox li poden passar factura, no tant per els seu electoral que és infrangible en la fe del partit, sinó per la mobilització d'un electoral, majoritàriament d'esquerra que potser volia quedar-se a casa. Nuñez Feijóo comença a semblar-se a Rajoy, vol que tots els problemes polítics, es resolguin sols, o sinó internalitzar-los a la justícia. Veurem -és un dir- com va el debat televisiu. És evident que per la gent del PP acostumada a tot, no canviarà el seu vot per molt que Nuñez Feijóo poguí dir que en el PP s'han fet les coses malament en qüestió de corrupció. Ell mai no ha dit ni una paraula d'això.