Salta al contingut principal

Campanya electoral: Cants de sirena (III)

 



L'article de Oskar Bañuelos, (Ara.cat, 14/7/23) explica amb precisió la trajectòria de Santiago Abascal. Un personatge monolític que no més sap parlar d'una entelèquia anomenada Espanya. És d'aquest que mai han treballat fora del paraigües d'un partit (PP). Des de Noves Generacions al País Basc fins ara no ha sortit mai del espai de la política. No sap res del món de l'empresa. El seus familiars van ser amenaçats per ETA, com la immensa majoria de la societat espanyola. Però hi ha alguns que volen capitalitzar el sofriment de tantes víctimes. Curiosament, la violència masclista ha fet més morts que ETA, per això, no vol admetre aquesta violència estructural i sistèmica contra les dones. 

Com el populista que és -extrema dreta-, sap connectar amb gent que se sent exclosa i menystinguda per el sistema -ell que ha estat dins d'aquest sistema-. La unitat d'Espanya és l'única recepta que te. Però això no es cap programa, i tot el que diu és preconstitucional. I malgrat tot, molta gent el votarà perquè colli al PP, un model autoritari y neofeixista que voldria tornar els temps on les dones s'ha estaven a casa, on no hi havia immigrants i la policia podia torturar sense cap trava apuntalada per una judicatura al servei dels poders del Estat. Això és el que voldria, també el PP.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.