Política i societat

  Avui, Catalunya és un CCAA com qualsevol altre. Això no és veritat, perquè qualsevol altre CCAA, d'aquelles que s'han van inventar per contrarestar a les autonomies històriques (Catalunya, El País Basc, Galicia i Andalusia) estan molt millor en infraestructures i finançament. Des de el Corredor del Mediterrani o la xarxa radial de Renfe, o fer modificacions de la costa catalana, això ha de passar  necessàriament per Madrid. Tenim un President, Illa que no vol molestar al President del Govern, del mateix partit (PSOE). Aquest Govern és manté perquè tant ERC com Junts li van donar suport, a contracor, però les alternatives encara eren pitjors. Junts s'ha cansat d'esperar resultats tangibles, tantes paraules que se les emporta el vent, tant finançament singular, tantes promeses i seguim com sempre. Esperant eternament. És en aquesta tessitura on apareix Míriam Nogueres, per recordar-li al President del Govern que el temps d'espera s'ha acabat. Nogueres fa el pape...

  Junts vol ajudar al PP i Vox. El seu maximalisme pot fer trontollar les traspassos des de el govern central a la Generalitat. Ja s'ha sap que per Junt, els traspassos no ho son sinó son ells els receptors. Míriam Nogueras  s'ha convertit en una portaveu agra, permanentment enfadada i això no és bo per ningú. Junts podia  demanar moltes coses perquè la ciutadania de Catalunya poguí millora la seva qualitat de vida, no cal efectes màgics, tant aficionats com som els de Junts. Sembla que Puigdemont prefereix les amenaces de la dreta extrema que dialogar amb emissaris de la Moncloa. Demanar una cosa que no depèn d'ells, com la qüestió de confiança, és voler tensar la corda per donar oxigen a Feijóo i Abascal, sembla que cadascun és esclau de les seves pròpies obsessions i de les seves limitacions.