Avui, Catalunya és un CCAA com qualsevol altre. Això no és veritat, perquè qualsevol altre CCAA, d'aquelles que s'han van inventar per contrarestar a les autonomies històriques (Catalunya, El País Basc, Galicia i Andalusia) estan molt millor en infraestructures i finançament. Des de el Corredor del Mediterrani o la xarxa radial de Renfe, o fer modificacions de la costa catalana, això ha de passar necessàriament per Madrid. Tenim un President, Illa que no vol molestar al President del Govern, del mateix partit (PSOE). Aquest Govern és manté perquè tant ERC com Junts li van donar suport, a contracor, però les alternatives encara eren pitjors.
Junts s'ha cansat d'esperar resultats tangibles, tantes paraules que se les emporta el vent, tant finançament singular, tantes promeses i seguim com sempre. Esperant eternament. És en aquesta tessitura on apareix Míriam Nogueres, per recordar-li al President del Govern que el temps d'espera s'ha acabat. Nogueres fa el paper de dolenta de la pel·lícula. Aspre, gens complaent, potser massa melodramàtica, seria una candidata ideal per representar el paper de Scarlett O'Hara dient allò de: "A Déu poso per testimoni que no em podran enderrocar. Sobreviuré, i quan tot hagi passat, mai tornaré a passar gana, ni jo ni cap dels meus.". I mentre ella fa aquest paper, segur que li hauria agradat un altre paper, l'altre protagonista, Gabriel Rufián fa un paper de galant , sempre proactiu, sempre veient el got mig ple, fent de Nèmesi de Junts. Un espectacle digne del circ romà, avui a l'arena de Madrid. Un fent de poli bo i l'altra de molt dolent. I mentre, el TS passa de fer aplicar la Llei d'Amnistia, passant-se per la toga la divisió de poders. Tot molt normal en un país que pel que sembla Franco era demòcrata i els seus hereus poden reinventar la història perquè els mitjans afins exalten sense cap pudor un assassí de masses. Com la Míriam, jo també estaria cabrejat com ella.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada