Política i societat

  La gran noticia es la victòria d’Espanya a la final de l' Europoca davant d’Anglaterra. Un equip fet de retalls de la perifèria ha sigut capaç contra pronòstic d’alçar-se amb una victòria merescuda, malgrat que els anglesos tenien millor equip, però el futbol te això. Amb una lliga espanyola, on domina la presencia de futbolistes estrangers –no calen tants, perquè no son determinants- fa que l’equip sigui atípic. Els golejadors espanyols, son del Athletic de Bilbao i la Reial Societat, Lamine Yamal i Nico Williams s’ha erigit en l'estàndard espanyol.  Un altre triomf, aquest en la vessant més individualista, ha estat Alcaraz a Wimbledon davant d’un Djockovic desconegut. I és que la edat no perdona. El mestra de la fatxenderia ja te un substitut avantatjat amb Alcaraz.  PD: El binomi esport-política està més  viu que mai!

  Novak Djokovič a Carlos Alcaraz “La fama tardía es impotente, porque sabe muy bien que es fortuita. Para disfrutar de la fama se necesita inocencia y estupidez. Y no se tiene ninguna de las dos cosas cuando irrumpe la fama tardía*” (pág.826)  [“La fama tardana és impotent, perquè sap molt bé que és fortuïta. Per gaudir de la fama cal innocència i estupidesa. I no es té cap de les dues coses quan irromp la fama tardana*”] Present i futur del tenis mundial. Dos fatxendes  units per un esport on la individualitat és expressió del món on vivim. Novak Djokovič és irrecuperable com a fatxenda, l'altre no sé com anirà, perquè amb la gesticulació dins la camp de tenis tinc molts dubtes. Els dos ingredients de la fama cal conrear-los i això sembla que fan aquests dos gegants del esport.