M’expliquen què a XXX (no és l'únic lloc), un institut d’alta complexitat -aquest és el eufemisme que fan servir- per descriure una muntanya de problemes de tots els odres, la convivència entre professors/res i alumnes és cada vegada més difícil. Les bones intencions –escola inclusiva-, requereix de capacitació, de personal adequat, d’espais adients, d’autonomia de centre per poder adaptar els perfils heterogenis a cada nivell. Sense mitjans humans, sense les eines corresponents, què sé suposa que ha de fer el docent a l’aula?
Veig en sorpresa, que els problemes van sent cada vegada més grans. Hi ha un problema de base, la torrencial arribada de la immigració a Catalunya. El sistema a anant incorporant-los. Però l’última dècada, s’ha arribat els límits, sobretot en aquelles àrees que més concentració de immigració: Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Garrotxa, Osona, Maresme, Segrià, etc. Així, la distribució és irregular, però hi ha centres que la seva població és estrangera, arriba al 40%.
La immigració és la conseqüència d’una necessitat que fa què la gent d’ací, no vol treballs que acabaran fent la immigració. Aquesta pressió d’obra de mà fa que els salaris baixin o s’ha estanquin. Hi ha un excés d’obra de mà els sectors intensiu de mà d’obra: sector de restauració, de cures, construcció, etc. Un problema addicional és que molts immigrants –especialment els que venen de sud americà-, tenen estudis, però que a l’hora de convalidar els títols puguin passar molt de temps per ser convalidats.
El sistema educatiu se li demana massa. Els pares que tenen que treballar tot el dia per arribar a final de mes, no poden dedicar-se com voldrien per seguir l’evolució dels fills a l’escola. Amb tanta automatització, resulta que ara tenen que fer més hores que abans. Els fills els educa les xarxes socials. Els models de haurien de ser referents, son tots ells uns hooligans en les seves respectives especialitats. La percepció dels mestres o professors ha canviat. En el millor dels casos, se’l veu com un col·lega, i en el pitjor, un dictador que vol mal al fill, perquè li té mania. Avui, les mestres i professors, son sospitosos.
No hi ha un acord de país per pensar que volem de l’educació. Cada centre és un món. Les teories psicopedagògica han fet més mal què bé. Sobretot, perquè no s’ha pensat en el nen o nena real, què viu en un entorn determinat amb múltiples problemes –habitatge, treball, llengua, arrelament, etc.,- que fa que l’escola ho poguí viure com un oasi o com una continuació dels problemes. L’escola no pot arreglar els problemes socials que porten els alumnes. D’això s’ha d’encarregar altres. El departament d’Ensenyament, ha viscut de la bona voluntat dels mestres o professors, fen tasques que no li pertocaven, però què entre fer alguna o res (el Departament apostava directament per no fer res), han optat en benefici de l’alumnat fer. El Departament, s’ha acostumant aquests extres que sortien de gratis, fent tasques, de informàtica o parlant altres idiomes perquè tu en sabies, malgrat que la tema especialitat era un altre.
Sempre tindrem en el cor, les retallades en Educació que la vella CiU, va imposar al sistema educatiu català. I eren temps on la immigració tot començava. Ara, amb aquelles retallades, posar-se al dia, i amb un augment de la diversitat cultural en els centres i la integració de l’escola inclusiva –una molt mala idea-, ha generat, no a tots els centres, però si a molts, situacions insostenibles. I per descomptat, la policia no ajudarà a solucionar-ho.
*https://www.idescat.cat/indicadors/?id=aec&n=15727
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada