Salta al contingut principal

Els burocràtes volen la pau a les aules!

 



M’expliquen què a XXX (no és l'únic lloc), un institut d’alta complexitat -aquest és el eufemisme que fan servir- per descriure una muntanya de problemes de tots els odres, la convivència entre professors/res i alumnes és cada vegada més difícil. Les bones intencions –escola inclusiva-, requereix de capacitació, de personal adequat, d’espais adients, d’autonomia de centre per poder adaptar els perfils heterogenis a cada nivell. Sense mitjans humans, sense les eines corresponents, què sé suposa que ha de fer el docent a l’aula?




Veig en sorpresa, que els problemes van sent cada vegada més grans. Hi ha un problema de base, la torrencial arribada de la immigració a Catalunya. El sistema a anant incorporant-los. Però l’última dècada, s’ha arribat els límits, sobretot en aquelles àrees que més concentració de immigració: Barcelonès, Baix Llobregat, Vallès Occidental, Garrotxa, Osona, Maresme, Segrià, etc. Així, la distribució és irregular, però hi ha centres que la seva població és estrangera, arriba al 40%.




La immigració és la conseqüència d’una necessitat que fa què la gent d’ací, no vol treballs que acabaran fent la immigració. Aquesta pressió d’obra de mà fa que els salaris baixin o s’ha estanquin. Hi ha un excés d’obra de mà els sectors intensiu de mà d’obra: sector de restauració, de cures,  construcció, etc. Un problema addicional és que molts immigrants –especialment els que venen de sud americà-, tenen estudis, però que a l’hora de convalidar els títols puguin passar molt de temps per ser convalidats. 

El sistema educatiu se li demana massa. Els pares que tenen que treballar tot el dia per arribar a final de mes, no poden dedicar-se com voldrien per seguir l’evolució dels fills a l’escola. Amb tanta automatització, resulta que ara tenen que fer més hores que abans. Els fills els educa les xarxes socials. Els models de haurien de ser referents, son tots ells uns hooligans en les seves respectives especialitats. La percepció dels mestres o professors ha canviat. En el millor dels casos, se’l veu com un col·lega, i en el pitjor, un dictador que vol mal al fill, perquè li té mania. Avui, les mestres i professors, son sospitosos.

No hi ha un acord de país per pensar que volem de l’educació. Cada centre és un món. Les teories psicopedagògica han fet més mal què bé. Sobretot, perquè no s’ha pensat en el nen o nena real, què viu en un entorn determinat amb múltiples problemes –habitatge, treball, llengua, arrelament, etc.,- que fa que l’escola ho poguí viure com un oasi o com una continuació dels problemes. L’escola no pot arreglar els problemes socials que porten els alumnes. D’això s’ha d’encarregar altres. El departament d’Ensenyament, ha viscut de la bona voluntat dels mestres o professors, fen tasques que no li pertocaven, però què entre fer alguna o res (el Departament apostava directament per no fer res), han optat en benefici de l’alumnat fer. El Departament, s’ha acostumant aquests extres que sortien de gratis, fent tasques, de informàtica o parlant altres idiomes perquè tu en sabies, malgrat que la tema especialitat era un altre. 

Sempre tindrem en el cor, les retallades en Educació que la vella CiU, va imposar al sistema educatiu català. I eren temps on la immigració tot començava. Ara, amb aquelles retallades, posar-se al dia, i amb un augment de la diversitat cultural en els centres i la integració de l’escola inclusiva –una molt mala idea-, ha generat, no a tots els centres, però si a molts, situacions insostenibles. I per descomptat, la policia no ajudarà a solucionar-ho.  


*https://www.idescat.cat/indicadors/?id=aec&n=15727


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...