Passa al contingut principal

Palestinos III

El conflicto pierde fuelle, pues, ¿qué les queda a los israelí­es por destruir? Se habla de conflicto militar, pero lo cierto es que no mueren soldados,sino la población civil palestina. También mueren inocentes israelíes,cuatro. Mientras que las ví­ctimas palestinas llegan a 380 y 1700 heridos. No se trata solamente de una cuestión estadística, pero los hechos son los que son. Los datos que llegan desde la Franja de Gaza son demoledores. Muerte, destrucción, humillación. He ahí­ la triada que deja el gobierno israelí­ a la población de Gaza por haber escogido a HAMÁS en las últimas elecciones.



Hamá dispone de cohetes capaces de llegar a sólo 20 kilometros de Tel Aviv. (El Paí­s, edición digital del 31-12-08). He ahí­ un titular.¿Quién ha filtrado esa noticia de carácter militar? ¿Los de HAMAS, el ejército israelí­?. Después de décadas de ocupación militar, los jóvenes israelí­es, pueden disfrutar contando sus hazañas bélicas humillando a todos los palestinos que se les hayan cruzado por el camino. La brutalidad de sus acciones y su inhumanidad son ya moneda corriente. En la mentalidad de generaciones de israelíes que han servido en el obligatorio servicio militar ha creado una conciencia de desprecio a los palestinos que debería ser tenido en cuenta por sus consecuencias perversas.


La violencia de HAMAS alimenta la violencia institucional del Estado israelí­. Debe ser un caso único donde el gigante quiere hacer ver que es la ví­ctima. Pero no es así­. La crítica a las desalmadas acciones del gobierno israelí no son parte de un complot antisemita, como les gusta hacer creer. Los palestinos no se marcharán de donde están, porque esa es su tierra. También es la tierra de los judíos. La violencia podrá seguir, pero no habrá victoria honorable en la destrucción de los palestinos. Serán humillados y despreciados, pero tendrán que convivir con ellos. No hay más opciones. Compartir juntos un Estado. La ilusión de dos Estados es lo que quiere el gobierno de Israel, que crean los desalmados gobernantes de los palestinos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...