Passa al contingut principal

Paradojas

¿Qué puedes hacer cuando tu país está ocupado por un país que siente un profundo desprecio por ti? ¿Qué puedes hacer cuando el ocupante quiere castigar a unos "terroristas" y acaba castigando -asesinando- a toda la población civil? ¿Qué eres cuándo combates al ocupante? ¿Eres un patriota o un terrorista?

Desde el 1948 la sociedad palestina ha padecido una fragmentación de su población con más de cuatro millones de refugiados. Cuando el 14 de mayo del 1948 se crea el Estado de Israel, se hizo sin consultar a sus legítimos propietarios, el pueblo palestino, los judíos que habían inmigrado a Palestina no poseían más del 5,5 % del territorio. Sin embargo, en el 19
49, como consecuencia de la primera guerra contra los árabes Israel se apoderó del 78% y ocupo el 22% del territorio restante ( Cisjordania y Gaza) durante la guerra de los Tres días en el 1967 (1).

Los ocupantes exigen obediencia y sumisión absoluta. Los propios israelís actuaron como Hamás contra la presencia británica a través del Irgun que el 22 de julio de 1946 hizo explotar el hotel King David de Jerusalem, causando la muerte de 91 personas. El responsable de la matanza llego a ser primer ministro de Israel. Es cierto que otras organizaciones judías se desmarcaron del atentado por las consecuencias negativas para sus propios fines (2).





El jefe de la diplomacia francesa ha insistido en que "la prioridad inmediata es detener la violencia". Dice el País en su versión digital (7-1-09). Se habla de violencia como de dos contendientes estuviesen lu
chando de igual a igual. Más de 650 palestinos muertos y 3.000 han resultado heridos. Cuatro muertos por el lado israelí. Sólo Israel puede parar a Israel. Puede matar aún a muchos palestinos y desgraciadamente lo hará.Pero su victoria será pírrica y miserable y no solucionará nada.


1) http://iescasablancas.xtec.cat/~aiglesias/israel-palestina/gestacion%20del%20Estado.htm
2) J.B.Culla.- Israel, el somni i la tragèdia. col.Obertures 16. ed.La camapana, 4ed. Barcelona, 2004.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...