Passa al contingut principal

Votos y bombas racimo

La democracia israelí ha votado "cuanto peor, mejor". Los resultados expresan los propios designios autoimpuestos. La profecía se cumple. Los partidos políticos representados en el gobierno han buscado desde la invasión y asesinatos masivos de la población civil palestina, respaldo a su política. El resultado confirma los peores presagios. La población israelí se decanta por la destrucción del enemigo. Es cierto que la sociedad israelí es compleja y la fragmentación de votos expresa esa división. Sin embargo, los resultados confirman que la invasión era el escenario de la campaña electoral israelí y que el precio de esa compaña era la población civil palestina.







Los gobernantes israelís ya saben que cuando tengan problemas: crisis económica, los territorios ocupados, los asentamientos, el paro, la vivienda, etc., siempre se puede contabilizar muertos palestinos, a poder ser niños, para desviar la atención de la incompetencia gubernamental y los partidos afines.

Cuantas más bombas de racimo se siembren en los terriorios ocupados más votos se podrán recoger. Los muertos palestinos son indignos para que la opinión pública se moleste por ellos. Todo esto resulta descorazonador. La realidad es que el gobierno israelí y el Estado de Israel no quieren ser como cualquier país civilizado, prefieren ser los hoolingans del mundo occidental con sus excesos que son considerados como un mal que con el tiempo ya pasará, pero Israel no nació ayer, ¿hasta cuándo no empezará a madurar?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...