Passa al contingut principal

Aniversarios


El tiempo pasa de forma implacable. Y desde el fatídico 11-M de 2004 la memoria queda enturbiada por la desunión de las diferentes asociaciones de víctimas del terrorismo. Como nadie lee este blog, puedo hacer una confesión. Estando en una clase y hablando del problema del terrorismo, comentaba a los alumnos que en Sabadell ETA había asesinado el 8 de diciembre de 1990 con un coche bomba a seis policías nacionales cuando se dirigían a vigilar un partido de fútbol. Las víctimas eran Miguel Marcos Martínez, Ramón Díaz García, Juan José Escuredo Ruiz, José Gómez Salar, Francisco Pérez Pérez y Eduardo Hidalgo Carzo .El 19 de Marzo de 1992 muere asesinado el trabajador de la construcción Antonio José Martos Martínez al estallar una bomba en la población de San Quirze del Valles (Barcelona) justo al lado de Sabadell.El lugar donde ocurrió era un lugar inverosímil para colocar una bomba,por ello los terroristas debieron colocarla, pues, sabían que cualquiera podía ser su victima. Y el infortunado trabajador pasó por la trampa mortal.




Pues, bien, la hija de Antonio José estaba entre los alumnos. Nos quedamos sin palabras. Nos explicó que tuvo que vivir a la sombra de esa muerte atroz e injusta. Y lo peor había sido la mezquindad de todos.Lo decía con amargura y tristeza.

Por ello, en este aniversario del peor atentado terrorista sufrido en España a manos del terrorismo islámico resulta triste la desunión profunda que existe entre las asociaciones de víctimas y entre éstas y la clase política. 191 fueron las víctimas y cerca de 1500 heridos. Nos debería caer la cara de vergüenza que después de seis años no podamos rendir un acto de homenaje unitario a las víctimas y a sus familiares. ¿Cuánto tiempo deberemos esperar?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...