Salta al contingut principal

Dar la cara



Estos días los periódicos nos han informado del transplante de cara que un ciudadano cuyo nombre es Rafael, ha sido sometido a dicha intervención debido a una enfermedad congénita que le afectaba gravemente la cara. La enfermedad es una neurofibromatosis de tipo 1. Las imágenes son lo suficientemente explícitas sobre las condiciones en las que ha padecido esta persona.

La primera idea que me viene a la mente es que si era una enfermedad congénita la primera persona que lo acogió fue su madre. ¿Qué debió de pensar? ¿Cuánto esfuerzo por controlar el pánico de encontrar delante de ella a un bebé que no era como los demás? ¿Cuánto sufrimiento habrán padecidos los padres? ¿Cuánto habrá padecido esa persona que no ha podido tener una vida normal?



¿Es concebible que en la actualidad y con los medios científicos se deje nacer a alguien con las deformidades que padecía esa persona? Antes de los conocimientos médicos lo natural era que surgieran casos de esta índole. La esperanza de vida de estas personas era prácticamente nula. Sin embargo, a medida que la ciencia médica se ha hecho más sofisticada, ¿qué sentido tiene dejar a una persona en esas condiciones?

Es evidente que entramos en terrenos complejos y accidentados. ¿Si soy creyente, puedo aceptar que Dios me envié una prueba de mi fe? ¿Puedo aceptar y querer que ese hijo/a mía nazca en esas condiciones, cuando se puede evitar? Desde luego para mí la respuesta es muy clara.

Hemos visto su “nueva” cara. La cirugía plástica hace milagros. No sé si tendrá que volver al quirófano para nuevos arreglos. En una sociedad donde prima lo estético, su deformidad es un recordatorio de lo subjetivo que es la etiqueta de belleza y fealdad. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

És normal expulsar a 600 canteires de la Sagrada Família?

  Si us plau, algú pot indicar que va passar exactament amb els 600 cantaires expulsat de la Sagrada Família perquè tenien en les partitures estelades pintades? Qui va donar l'ordre de fer aquesta detenció encoberta? Qui va donar les ordres i en nom de què? La xifra de persones expulsades és de tal envergadura que no es pot negligir com si fos un fet minúscul.  Segons fonts interessades tot plegat era perquè tenien pànic que els cantaires comencessin a cantar els Segadors, i això si que era intolerable! Si us plau, quan el 11 de setembre Illa volgui cantar els Segadors al costat de l'estàtua de Rafael de Casanova que es faci acompanyar per aquests 600 cantaries que els van tapar la boca!