Salta al contingut principal

He visto la película Biutiful de Alejandro González Iñárritu con Javier Bardem, Blanca Portillo entre otros. Una película crepuscular que enseña los avatares del protagonista Uxbal en un entorno deshumanizado. El cuarto mundo instalado en casa. Los personajes tratan de sobrevivir en plena crisis. Uxbal trata de hacer lo correcto en un medio que no sabe de ética. Hay una lucha por la supervivencia despiadada y brutal. Sin embargo, Uxbal quiere dar lo que no le han dado. Ayudar a los que lo necesitan –paisaje multicultural-, donde la explotación y la miseria acompañan unas vida en el límite. Pero es en el límite donde se mide la voluntad del protagonista. También él está acabado, pero quiere redimirse, por él y por los suyos.

Viendo esa película donde aparece Barcelona como telón de fondo, hace pensar en lo que significa ser catalán. Jordi Pujol dejó constancia que ser catalán es aquél que vive y trabaja en Cataluña. Una obviedad que fue exaltada a la condición de definición. En biutiful ser catalán es vivir en Cataluña, pero las circunstancias sociales hacen que los anhelos nacionalistas están lejos de las necesidades reales de los ciudadanos.




CiU ha puesto rumbo hacia la independencia. La vía para acceder a ella se llama ahora pacto fiscal. Está en su derecho. Pero no es de obligado cumplimiento. Uxbal es todo lo temido por el nacionalismo. Incluido la izquierda. Uxbal es un lumpenproletariado –la palabra ha tenido momentos de gloria- es un marginado. En una sociedad global Uxbal trabaja con inmigrantes clandestinos, mafiosos locales y foráneos, policías corruptos, etc. Para CiU y el PP son los enemigos de nuestro bienestar. Por ello se ha de controlar sus trapicheos, el desaguisado de agosto con el PIRMI fue una manera de castigar a los pobres.

CiU quiere la independencia. En su mundo irreal quieren que paguen los que no se muestran entusiasmados por los reclamos de una Cataluña que quiere dejar a una madrastra malvada, España. Uxbal y los otros catalanes, solo quieren que se les consideren ciudadanos de pleno derecho y no solamente como sospechosos habituales. ¡No era Félix Millet un modelo de civismo! Cuando hay que escoger entre los “nuestros” (nostres) y los “otros” (altres) CiU siempre escoge a los suyos.




Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...