Salta al contingut principal

momento (h) istórico


El comunicado de ETA ha declarado: “(...) el cese definitivo de su actividad armada”. ¡Amén! No habla en ese comunicado de disolución, ni entrega de las armas, ni nada parecido. No habla de las víctimas, y sí de sus delirios. Una declaración que después de cincuenta años de asesinatos llega tarde, muy tarde. Desde la Constitución de 1978 ETA no ha parado de matar, extorsionar y envilecer a una parte de la sociedad cómplice.

Los asesinos se dan un homenaje de auto-glorificación, pero lo cierto es que la ausencia de autocrítica y la ausencia absoluta de las víctimas hacen de esa declaración poco menos que un brindis al sol. El Estado de derecho y la presión policial en España y Francia han reducido a ETA a un grupúsculo residual y obsoleto. La asfixia económica que han padecido los “servicios auxiliares de ETA” han ayudado a su debilitamiento. La Ley de Partidos, ha sido un instrumento eficaz para erradicar a las correas de transmisión de ETA.



Nos dicen que quiere sentarse a negociar. En fin, lo de siempre. Quiere perdonarnos la vida, porque antes nos ha amenazado de muerte. Los presos de ETA deben de soñar que saldrán alegremente de la cárcel. Si fuese así, el triunfo de ETA sería colosal. El Estado de derecho debe cumplirse. Los terroristas deben cumplir las sentencias que los jueces han impuesto a través del proceso correspondiente. Todo el peso de ley debe recaer en aquellos que han atentado contra las personas y la sociedad. El colectivo de presos, cerca de 800, deben creer que se les debe algo. Y, si, lo único que se les pide es que cumplan las sentencias a las que han sido merecedores por haber atentado contra las personas, cuya culpa es no pensar igual que los terroristas.

Los “servicios auxiliares” de ETA habrán entrado en éxtasis. La palabra “negociación”, “problema vasco” y demás perlas cultivadas, nos recuerdan de dónde procede está palabrería hueca y altisonante. Qué se disuelvan y que entreguen las armas. Qué la memoria de las víctimas de ETA no pasen al olvido de la historia. Sólo puede haber un vencedor en esta lucha contra el terrorismo y es la sociedad española, lo demás sería legitimar a unos asesinos que se esconden detrás de unas capuchas que parecen salidos de una mala película de los Ku kux Klan con chapela.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...