Passa al contingut principal

Debates irrelevantes


Las encuestas nos dicen lo que sucederá dentro de una semana. ¡Somos tan previsibles! Gracias a ello, las encuestas vaticinan el triunfo aplastante del PP. ¡Enhorabuena! Habrán conseguido el milagro de dejar que quien gobierna se estrelle sin haber hecho nada para merecer el triunfo. Siempre he pensado que cuando M.Rajoy dijo: "Miro mi cuenta al final de mes porque lo necesito, lo necesito y muchísimo, y además mi mujer también trabaja, y entonces tengo los problemas que tienen todos los ciudadanos. No estoy en política por dinero" (El País, 21/4/2007). El sueldo de diputado es de 4000€ mensuales más lo que cobra en el PP. De estas afirmaciones, o bien debe pensar que todo el mundo cobra eso –no lo creo-, o bien es un manirroto de cuidado. Al parecer esta afirmación no ha sido objeto de reproche, ni de burla o ironía. Nada.


Esta semana que acaba ha sido prodiga en debates televisivos. El más interesante fue el protagonizado por las cinco formaciones parlamentarias, faltaba ERC -¿por qué no estuvo?-, que ni siquiera apareció en el enlatado que si estuvieron el grupo mixto. La diputada de UPyD estuvo notable, a pesar del minúsculo tiempo que disponían. Llamó poderosamente la atención que Durán i Lleida (CiU) no apareciera y en su lugar fuese ocupado por Pere Macias. Me pareció un error colosal que no asistiera a un debate de alcance nacional. Mientras que si estuvo el viernes 11-11-2011 en TV3. La verdad que empecé a verlo pero la dinámica que percibí no me interesó. Además, la falta de capacidad real de Cataluña para gestionar las cuentas no dejaba mucho margen. Los eslóganes eran reiterados y tenía la impresión que allí no estaba el centro de poder. Claro que tampoco lo estaba ni el lunes (7/11/11) –Rajoy y Rubalcaba-, ni el miércoles (9/11/11) con los cinco candidatos. Las decisiones irracionales se toman fuera de la esfera nacional. Berlín y el BCE junto a los mercados difusos que se extienden a los largo y ancho de la red global.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...