Salta al contingut principal

Adiós a la Educación...


El nuevo ministro de Educación I.Wert ha declarado que desaparece la materia “Educación para la ciudadanía”. Los Obispos españoles están satisfechos ante tan buena noticia. Seguir adoctrinando en horario escolar a los alumnos de religión no les parece nada objetable. Son como el perro del hortelano. Desde el mismo momento de su nacimiento, la Educación para la ciudadanía, ha sido objeto de acoso y derribo. El propio TS tuvo que recordar que los padres no podíann objetar está materia. Pero las Comunidades gobernadas por el PP hicieron cruzada contra ella. Según ellos se hacía “ adoctrinamiento de izquierdas”. No lo decían así, pero querían decir que era así. Naturalmente, daban por descontado que los profesores de la ESO adoctrinarían a los alumnos en la dirección que el PSOE quería. Hablar de igualdad, de discriminación, de sexualidad, de la Constitución, etc., son cosas intolerables para la derecha. ¿Acaso saben que se dicen en las clases? La crítica a cualquier acción del anterior gobierno socialista hizo que no se atendiera si era oportuno o si los contenidos podían vulnerar aspectos del orden constitucional, como no había nada de todo esto, azuzaron a la caverna mediática con los obispos al frente para hacer campaña contra el gobierno socialista, y de paso un puntapié a la escuela laica.



Que en nuestro sistema educativo se explique la doctrina –dogma- de la Iglesia católica pagada por todos los ciudadanos y que los profesores de tales materias tienen que pasar por el visto bueno del Obispo de turno, es simplemente demencial. La cúpula eclesiástica querría los crucifijos en las clases, la clase de religión para todos –si pudieran-, y el adoctrinamiento puro y duro de su visión particular del mundo. Por eso les cuesta tanto aceptar otras opciones. Por ejemplo Educación para la Ciudadanía. Inventarán otra cosa, pero los profesores tendrán que construir, a pesar de los políticos, un marco en el que se siga hablando de lo que pasa en nuestra sociedad: desigualdad, explotación, racismo, xenofobia, intolerancia, y oponerle los valores que cualquier sociedad democrática puede y debe exigir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...