Passa al contingut principal

Cataluña y España

¿Qué pasaría si lo que está sucediendo en Cataluña no fuera más que una espectacular puesta en escena por parte de CiU? Si lo que no quiero que salga –la independencia- la proclamo de forma dramática, siempre puedo conseguir réditos electorales. El gobierno de Mas ha elevado a cotas insospechadas los recortes, muy superiores al cualquier otra autonomía. Con las próximas elecciones del 25 de noviembre CiU aspira, nada menos, que a la mayoría absoluta. La jugada es extraordinaria. Se mata la indignación por los recortes sociales y de paso de sustituye por la idea de una Cataluña independiente. Si se mira la historia de los últimos treinta años, la deriva soberanista es nueva, al menos, en su discurso más electoralista. Los años del pujolismo –peix al cova- y su posibilismo de bajo vuelo, hace que esta nueva etapa sea, de momento, tenida, al menos en Madrid, como puro teatro.



El gobierno central sigue su carrera triunfal hacia el desastre. Cuanto más nos dicen, a estas alturas nadie sabe lo que quieren, porque simplemente quieren que el tiempo transcurra. Galicia es la primera parada para un bálsamo electoral, y de paso confirmar que se va por el buen camino. Euskadi y después Cataluña, son realidades que no acaban de entender y por ser periféricas se les da por perdidas. El problema ha surgido, de donde menos podían esperarlos, sus socios de preferencia CiU, han echado un órdago de dimensiones colosales. ¡Adiós a España! El portazo del Pacto Fiscal, empezó muerto antes de empezar su andadura. CiU debería haber sido más hábil para tender puentes sobre el gobierno de Madrid, pero éste con su proverbial soberbia y torpeza ha ayudado a un distanciamiento, que ahora mismo, se hace muy difícil de reconducir. Así las cosas, ¿qué va a pasar? La respuesta puede ser cualquier cosa. En medio de una crisis de identidad sobre lo que que queremos –Cataluña- y lo que no queremos –España-, y una crisis económica que está asfixiando a las clases medias y bajas, la sociedad catalana se debate entre el día a día, cada vez más pesimista y un horizonte –la independencia- que no deja de seducir a una parte cada vez mayor de catalanes. El gobierno central debería articular medida para no sentirnos agraviados, pero con amigos como Wert y compañía, se hace difícil encauzar este divorcio que se esta dibujando. Además, ¿qué está haciendo Rajoy? ¡Alguien pensaba que cuándo se fuese Rodríguez Zapatero –su figura crece cada vez más-, y Rajoy tomase las riendas de la crisis todos nuestros problemas iban a desaparecer como por arte de magia!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...