Passa al contingut principal

Entrevista a Aznar


La entrevista de J.M.Aznar en Antena 3 ha provocado toda clase de comentarios.  Vivimos de las declaraciones de todos los políticos y mediáticos de turno. Pero desgraciadamente, esas declaraciones son humo. Un humo que no deja ver claramente los problemas que persisten y se agravan. No vi la entrevista, haciendo zapping lo vi , pero no era lo que deseaba ver en ese momento, así que seguí pasando a otros canales,  el expresidente, que no está en política se le ve fuera de lugar.

 


Lo que he leído, da la impresión de ser un brindis al sol para el ala más extremista del partido. Hablar de su conciencia y sus responsabilidades es ahora mismo, redundante y vacío. Porque no tiene responsabilidades políticas, aunque las noticias del caso Gurtel y Bárcenas lo acosan cada vez más. Él está por encima del bien y el mal. Aznar hizo de oposición. El PSOE debería invitarlo en el próximo Congreso. Era su oposición antes un hechos que no le gustan, por cierto, a nadie nos gusta, pero no parece que hiciera autocrítica de su gestión. No pidió perdón por la gestión mentirosa y mezquina de los peores atentados habidos en España del 11-M. No dijo nada, excepto hablar mucho.

Precisamente, eso es lo digno de mención, que se generase tanto comentario. No explicó porque el partido es una máquina de crear dinero. Entre Gurtel y Bárcenas llegaba dinero de no se sabe dónde, o ¿ si se sabe?. Es posible que la extrema derecha haya sentido una cierta punzada de nostalgia, pero Aznar se le ha ido el tren político. En la estación del PP ya hay varios candidatos para subirse al tren que les conducirá a la Moncloa. Aguirre, por ejemplo. Que Aznar diga que Gallardón es una promesa firme, es afirmar que dicho candidato es bien visto por el ala fundamentalista del PP.

 Servidumbres

No dijo nada sobre los problemas reales de la gente que no tiene el patrimonio de Aznar-Botella. Para él no es problema los desahucios, los millones de parados, la falta de perspectivas de los jóvenes, las tensiones entre el gobierno central y Cataluña. La entrevista sólo sirvió para constatar que según Aznar la democracia empieza con él y que después del él el caos.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...