Salta al contingut principal

Pitada real

 
 
Los príncipes están de pega. La inauguración de la temporada del Liceo era un marco ideal para dejarse ver. Pero las cosas no fueron como esperaban. A la entrada del palco de autoridades los Príncipes fueron recibidos con abucheos y una pitada considerable. Nadie se lo esperaba. Pero los tiempos están cambiando. La instituciones caen en el descrédito rápidamente. La Monarquía española incluida. ¿Por qué silbaban? El Liceo ya no es el santuario exclusivo de la burguesía catalana. Es un espacio más abierto, y por lo tanto, hay diferentes sensibilidades, incluida la independentista. En la fotografía se ve al Príncipe Felipe intentando hacer buena cara al mal tiempo. ¿Qué debía estar pensando? Sin embargo, la Princesa Leticia se la ve con cara de incredulidad y una cara cercana a la crispación. Debe pensar que todos los platos rotos de la Casa Real se los tiene que cargar "su" Felipe.
 
En las sociedades democráticas, deberíamos acostumbrarnos a aceptar la crítica. Los silbidos fueron expresión de muchas cosas, ¿es posible que estuviera orquestada? Puede ser, no lo sé, pero por la amplitud de la protesta no era sólo un pequeño grupo. Hubo más adhesiones, algunas seguramente, se sumaron a una acción simbólica que nadie esperaban, otras reflejaban el malestar por muchas cosas. Hemos pasado del palio a las adhesiones "norcoreanas" (Muñoz Molina) de los partidos políticos y la creencia que deben ser aplaudidos. Pero la sociedad española está siendo acosada por políticas que nadie ha escogido y que los responsables económicos y políticos trasladan el peso de la crisis a los bolsillos de la ciudadanía.
 
El aparato del PP/gobierno ha lanzado las consabidas descalificaciones. Espero de un momento a otro, que la Delegada del Gobierno, interrogue a todos los asistentes para averiguar a los silbantes, y aplicarles las medidas administrativas correspondientes. ¿Qué esperan toda esas autoridades? ¿Qué les aplaudan?


 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.