Viure més anys que Matusalem sembla la bona nova de la ciència mèdica. Ara sabem que Maria Branyas va viure fins els 117 anys, tenia una genètica privilegiada. Viure anys, acumular nets i besnets, si has tingut fills. Però la vida no és acumular anys. Per descomptat, morir els 59 anys és una desgracia, sobretot per malaltia, càncer, cor, o qualsevol altre infermetat. Els accidents son variables aleatòries e incontrolables i no pots fer res. És cert, que a posteriori, hi ha imprudències que costa d'entendre, però això sempre és fàcil de veure quan ja ha passat. El que volia dir, és que viure tants anys, tant el càncer com la demència senil o pitjor encara l' Alzheimer -malgrat que la investigació biomèdica porta camí a convertir-ho en una infermetat- crònica-, son companys que acompanyen fins el final de la vida. Però el pitjor de viure tants anys és que veus la mort d'aquells que has estimat. Siguin fills, la teva parella, els germans, i bona part d'amics. Pots arribar a pensar que ets un supervivent, però sembla una maledicció. La vida és una aventura, i ninguna sap quan s'acaba. Un desitja que no s'acabi abans de començar. L'esperança de vida a Catalunya pels homes és de 80 i les dones de 86. La mitja -mentidera- és de 83 anys. Comparat amb la Maria, sembla que et quedis curt, però tampoc està malament. El que és segur és que no contractaré una pòlissa perquè m'hi hivernin per despertar-me el 2125, i veure que el món és encara més carallot i més imbècil del que és avui.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada