Salta al contingut principal

Jo no vull ser Matusalem

 


Viure més anys que Matusalem sembla la bona nova de la ciència mèdica. Ara sabem que Maria Branyas va viure fins els 117 anys, tenia una genètica privilegiada. Viure anys, acumular nets i besnets, si has tingut fills. Però la vida no és acumular anys. Per descomptat, morir els 59 anys és una desgracia, sobretot per malaltia, càncer, cor, o qualsevol altre infermetat. Els accidents son variables aleatòries e incontrolables i no pots fer res. És cert, que a posteriori, hi ha imprudències que costa d'entendre, però això sempre és fàcil de veure quan ja ha passat. El que volia dir, és que viure tants anys, tant el càncer com la demència senil o pitjor encara  l' Alzheimer -malgrat que la investigació biomèdica porta camí a convertir-ho en una infermetat- crònica-, son companys que acompanyen fins el final de la vida. Però el pitjor de viure tants anys és que veus la mort d'aquells que has estimat. Siguin fills, la teva parella, els germans, i bona part d'amics. Pots arribar a pensar que ets un supervivent, però sembla una maledicció. La vida és una aventura, i ninguna sap quan s'acaba. Un desitja que no s'acabi abans de començar. L'esperança de vida a Catalunya pels homes és de 80 i les dones de 86. La mitja -mentidera- és de 83 anys. Comparat amb la Maria, sembla que et quedis curt, però tampoc està malament. El que és segur és que no contractaré una pòlissa perquè m'hi hivernin per despertar-me el 2125,  i veure que el món és encara més carallot i més imbècil del que és avui.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...