Salta al contingut principal

ERC y el optimismo

 
  
En el ámbito doméstico, llama la atención que ERC vive su particular subidón en un Congreso en el que los problemas reales no aparecen para centrarse en su  misión: la independencia. No habría nada que objetar, cualquier propuesta es tan buena como la contraria. El problema es que ERC parece que no es consciente del problema que se nos avecina.
El gobierno central, de momento, hace como si no existieran problemas entre Cataluña  y el resto de España. Solo apelan a la CE como si ella fuera la Biblia.  ¿Tiene sentido que las decisiones de Cataluña –Parlament-, tengan que dar el visto bueno Extremadura, o Castilla-La Mancha? ERC juega a esa idea. Y las CCAA utilizan a Cataluña para ganar votos delante de sus votantes. Es un juego de suma cero. A ERC le parece que va siendo hora de dejar España. Casi el 55% de catalanes también les parece que es hora de dejarla. Se ha convertido en un lastre insufrible.  No importa si es real o imaginario. Lo esencial es que la percepción que se tenga cale en la opinión pública. Además, los mandatarios de las CCAA, especialmente del PP, crean con sus declaraciones, independentistas, entre los votantes indecisos.
El Parlament de Cataluña comisiono a Mas para que hablara con Rajoy del Pacto Fiscal. No hablaron. Se cerró una puerta, ambos son responsables. Sin embargo, el peso de la responsabilidad recae en quien más poder tiene, es decir, el gobierno central. Pero gobierno de Rajoy con su mayoría absoluta, gobierna desde la prepotencia. Su particular manera de utilizar los Decretos-Ley, su clásica aparición los viernes para llenar espacios informativos, contrasta, con su real incidencia en la vida cotidiana.
 
 
 
 
 
Así que, ERC ante una realidad poco amable, llena el espíritu de ideales que eleven a la sociedad en una aspiración que genere ilusión y optimismo ante el presente y especialmente ante el futuro. Nos dicen los expertos, que los seres humanos somos optimistas hasta la médula. Seguramente, esa vena, es la que explica las expectativas hacia la independencia. Los dirigentes de ERC quieren una República catalana independiente. ¡Viva el optimismo!
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...