Salta al contingut principal

Semana en blanco


La semana “periodística” está focalizada por la aparición del libro del creador de la agencia de detectives “Método3”. Su libro habla en especial del episodio de la Camarga. El personaje central es Alicia Sánchez Camacho del PPC. Desde su perspectiva privilegiada nos dice el Sr. Marcos, fundador de Método3 que fue la Sra. Sánchez Camacho quién intervino de manera activa a través de otra personas para conseguir una grabadora que fue utilizada para socavar a CiU.



El resultado final, ha sido una tragicomedia, donde todos han sido retratados en su peor perfil. Unos por querer ganar puntos en Madrid, otros, para minar al partido CiU, otros, para tapar sus propios problemas. La agencia como chivo expiatorio. La ciudadanía no ha ganado nada, porque el asunto estaba en la esfera de las relaciones humanas.

En otro orden de cosas, las declaraciones de Durán i Lleida:
"Los pobres profesores no ganan bastante, así que yo no tendría bastante". "¿De qué viviré, de qué comeré? Los pobres profesores lo pasan muy mal. No ganan bastante, así que yo no tendría bastante", ha dicho. Las declaraciones en Catalunya Ràdio, nos permiten comprender, gracias a la claridad de sus palabras sus intenciones de jubilarse, él sí, como parlamentario perpetúo. Lamentablemente, Durán i Lleida podría haber dicho que gracias a su labor los profesores no verán subir sus salarios. Está claro que cuando de su bolsillo se trata, las prioridades quedan meridianamente explicitadas. ¡Gracias por la franqueza!


Por último, cuestión de protocolo. ¡Sólo a los políticos les interesa esos temas! ¿Acaso la ciudadanía tiene que estar pendiente en actos para salir en las fotos? Podrían dedicar más esfuerzos a reducir el paro, la pobreza, exclusión social y todas las acciones que hagan posible que nuestra ciudadanía no sea maltrata por nuestros gobiernos.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.