Salta al contingut principal

La soberbia de Jorge Bustos


Jorge Bustos en “El Mundo” nos da su versión de lo que denomina “Retrato de un indepe”. El artículo es una joya antropológica de la estulticia. Todos los tópicos, malos y falsos, aparecen en este presunto trabajo de campo que el articulista nos ofrece. Parece creer que todos estos “indepe” son a su pesar. Son marionetas que Bustos quisiera romper los hilos en los que están atrapados. Son todos esos “indepe” unos pobres diablos. Se compadece de ellos, y desde la cuna hasta la sepultura, viven imbuidos por una atmósfera tóxica.





Ese cuerpo místico que es la catalanidad”, Bustos no hace metafísica, le molesta en que Cataluña se hable una lengua extraña y foránea que absorbe a los niños en una vorágine nacionalista. Los cooperadores necesarios son dos autoridades que el gobierno de la Generalitat los tiene en nómina: pediatras y maestros. Esos son los instrumentos del mal. Hay nacionalistas porque una maquinaria diabólica se conjura para crear dos millones de “indepe”. 

Aún no sabe que la vida va en serio. Lo empezará a comprender más tarde”. Con estas palabras finaliza su artículo. Palabras oraculares  y ominosas que vete a saber lo que tiene en mente. José Ferrater Mora, en su obra primeriza “Les formes de la vida catalana”, habla de uno de los pecados capitales de los catalanes: la soberbia. El artículo de Jorge Bustos, he de suponer que el articulista vive y trabaja en Cataluña para poder explicar de primera mano lo que sucede en Cataluña, también está imbuido por la soberbia. ¡Nadie es perfecto! Jorge Bustos no entiende nada, pero se siente con la fortaleza moral para denunciarlo. Amén. 



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...