Salta al contingut principal

Las cloacas del Estado: No es ficción, es real

TV3, Sense Ficció, Les clavagueres del Estat. El programa que no se emite más que en tres televisiones autonómicas, ninguna estatal, nos explica el juego sucio que desde el Ministerio del Interior ha llevado a cabo, en la etapa de Fernández Díaz, es de suponer que antes y después todo ese conglomerado sigue ahí. En cualquier otro País, los hechos que se narran serían objeto de investigación por parte de la Fiscalía, excepto en España. Porque la Fiscalía es correa de transmisión del partido del gobierno (PP).



Es evidente que Cataluña y el Procés, ha alterado todos los esquemas. Desde el 9-N, donde el gobierno central se jactó de ser una pantomima, a pesar de los dos millones de personas que fueron a votar, desde ese día, no hay otra consigna y es que no se vuelva a repetir. Hicieron el ridículo más espantoso. Todos los medios, especialmente el TC, se han puesto al servicio del gobierno que le proporcionó instrumentos legales –de dudosa constitucionalidad-, que con el mutismo de la oposición ha dejado hacer. Se impugnan incluso resoluciones políticas. El TC no está para hacer política, pero el gobierno del PP, lo ha instrumentalizado de tal manera que se ha convertido en juez y parte. Por su parte, la Fiscalía, no le parecía delictivo que el Fiscal anticorrupción tuviera una cuenta en Panamá. Mientras la UDEF fabricaba  informes falsos que eran filtrados a los titanes del periodismo de “investigación” como un eslabón más de la cadena que desde el MI dirigía (?) Fernández Díaz. Al día de hoy los responsables de estas tramas siguen en sus puestos.



PD: Si hoy se cumple ochenta y un  años y un día del inicio de la Guerra Civil, y la posterior victoria del bando que se alzo en armas contra la República, y gobernó durante cuarenta años con mano de hierro, eso fue posible, porque hubo muchos cómplices -millones- que lo hicieron posible. Seguramente, por eso, nuestro principal partido gubernamental, el PP, nunca ha querido condenar a ese régimen. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.