Passa al contingut principal

¡Todos a la cárcel! (los independentistas)

La semana acaba con el Govern de la Generalitat o bien en la cárcel (7) –provisional- o bien el un exilio forzado (4). Son los desastres del art.155. Por supuesto, este final no era necesariamente forzoso. Pero el Gobierno Central, quiere demostrar quién manda aquí. La derrota y humillación del gobierno de la Generalitat, es exponente de la antipolítica.


¡Nadie está por encima de la ley! Declaman los defensores del orden constitucional. Se olvidan de indicar, que ellos mismos han puesto las leyes que permitían enviar a prisión a los Consellers. La autoprofecía se cumple. La pedagogía del miedo, alienta  a una oposición en Cataluña, que ahora mismo, se sitúa en la dialéctica de amigo-enemigo. Oír hablar a la Sra. Arrimadas, sin un atisbo de empatía a los ahora encarcelados, nos habla más de ella, que cualquier discurso enlatado de los que pronuncia.


El estado de derecho, se resiente con actuaciones como los de la AN. Una instancia que se mantiene a pesar que el origen de ella, ya no existe. La Juez-instructora, da por buenos todos los argumentos de la fiscalía. Y esos argumentos, no son jurídicos, sino políticos. Una causa general al independentismo. Conclusión, siete Consellers, a prisión sin fianza, debido a su peligrosidad (política).

Sólo el exconseller Santi Vila, ha podido eludir la prisión provisional, mediante la fianza correspondiente. Se nos dice, que esta prisión provisional, ha sido dictada por culpa del President Puigdemont que se encuentra en Bruselas  junto con otros Consellers. Esta lógica es la propia de los maltratadores. Culpan a la víctima de lo que les pasa. El Estado está castigando el desafío soberanista. No les importa que más de dos millones de personas se sientan interpelados por las humillaciones de sus representantes políticos.



Con la convocatoria de elecciones para el 21 de diciembre (jueves), tal vez esperaban que las fuerzas soberanistas no se presentarán, pero parece que si se van a presentar. La demoscopia augura una nueva victoria de las fuerzas independentistas. ¡Qué esperaban! ¿Cómo puede mantenerse el art.155, en plena campaña electoral? ¡Se quiere normalizar la excepcionalidad!


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...