Passa al contingut principal

El fin de ETA


La banda terrorista abandona la lucha armada. El mensaje es propaganda, pero finalmente, ETA desaparece. Un final largamente esperado, pero que en las filas gubernamentales no les acaba de gustar.

El final de ETA ha tenido que ver con muchos factores. No hay una única causa, desde 1960 hasta el 2018 son demasiados años de violencia. La propia ETA hizo un paso definitivo para su propia desaparición con el asesinato de Miguel Ángel Blanco el 13 de julio de 1997, era el principio del fin. En el trayecto sembraron muerte y destrucción. Hay una ETA antes de la llegada a la democracia y otra posterior a ella.


Un home passa per davant d'una pintada que diu 'Adeu ETA' a Gernika 
/ VINCENT WEST / REUTERS

El balance es catastrófico, en muertos, heridos y huérfanos, familias rotas y una sociedad vasca fracturada e irreconciliable. Los atentados en Vic, Barcelona (Hipercor), en Madrid, y el País Vasco sembraron el suelo de personas asesinadas en una espiral interminable. Nada de lo que hizo ha significado un avance en ningún orden. La muerte no puede ser la palanca de nada. Los diferentes gobiernos desde el inicio de la democracia han hablado con ETA.

Después del 11-S de 2001, el terrorismo se convirtió en una coartada mundial. El 11-M de 2004, los atentados terroristas en Madrid protagonizados por el terrorismo islamista fue utilizado de manera vergonzosa por el Gobierno de Aznar, al atribuirlo a ETA. La memoria es débil, pero desde ese momento el Gobierno del PP, ha utilizado a los representantes de las asociaciones de víctimas del terrorismo para sus propios planes de propaganda.

La sociedad española en su conjunto debería felicitarse porque ya no habrá más atentados. Ninguna familia deberá pasar por lo que han pasado las 829 asesinados/as por ETA. ¿Podrá el Gobierno del PP soportar ese final? ¿No buscará en Cataluña un avatar con el independentismo?

Como la memoria es débil el terrorismo generó antiterrorismo y excesos desde el bando que debería haber utilizado solamente la ley y el derecho. El Gal, fue un engendro de la etapa socialista, una etapa en el que los atentados eran casi a diario. Quienes hemos vivido toda está larguísima travesía del desierto, hoy es un buen día. Espero que a los demás no se les atragante el disgusto.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...