Passa al contingut principal

Frases (in)actuales: Joan Fuster

En la nueva era de las "fake news", es oportuno repasar lo que decía Joan Fuster sobre el "charlatan". Es además especialmente oportuno en estas horas de campaña electoral, donde los candidatos -que buscan su acomodo en los diferentes niveles de la Administración-, hablan y prometen como descosidos. Es verdad que últimamente, no proponen sino que insultan. Son los nuevos tiempos descafeinados en los que lamentablemente vivimos.

Xarlata

«Homme libre, toujours tu chériras la mer? El vers —de Baudelaire— fa bonic: sembla de Víctor Hugo i tot! Però... Penso que, probablement, cap home del Mediterrani no seria sincer si lligava la idea de llibertat a la idea de mar. (…) Per a nosaltres, en. efecte, la llibertat és inseparable de la terra ferma —davant la mar— on som arrelats. Més encara: inseparable de la plaça del poble on habitem. Dic «la plaça»: l’àgora, el fòrum —si preferiu unes al•lusions decoratives. La societat del Mediterrani, fins ara mateix, s’organitza en ciutats: ni tan sols hem arribat —ho formulo, com tot, cum grano salis— a la nació. (…) La llibertat, en una plaça —en l’àgora, en el fòrum—, és, simplement, la llibertat de xerrar. Quan els homes del Mediterrani parlen de llibertat, no volen referir-se a res més. L’home del Mediterrani porta una cotorra política dintre seu. És una cotorra política, a seques. Afeccionats a xerrar, viciosos de la xerrameca, admirem els genis de l’especialitat. Per això el Mediterrani és, essencialment, una pedrera fèrtil de tribuns: tribuns de la plebs, en uns casos, o tribuns de la tirania, en d’altres. Però sempre tribuns: oradors, xerraires, xarlatans. (…)El dèspota és un personatge tan entranyable, per a nosaltres, que gairebé pertany —diríem— al folklore. Però el dictador mediterrani no escapa a la fatalitat del seu terrer: és un xerraire més, un xarlatà. (…) En uns altres llocs, l’autoritarisme es recolza en d’altres mèrits: el providencialisme, la dinastia, la ferocitat, el perfil heroic, el dogma doctrinari. Entre nosaltres, en tot cas, això ha d’avalar-se amb la típica —i tòpica— facultat perorativa. En bona part, la «dinàmica històrica» de les nostres societats gira entorn de la llibertat de xerrar: llibertat que reclamen els ciutadans per a ells, monopoli que els tirans s’apressen a reservar-se. Un dèspota lacònic tindria, entre nosaltres, ben poques possibilitats de durar. (…) Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a manar: s’acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els concedeix una tolerant oportunitat d’esbravar-se en una oposició merament verbal.(…). Parlar — parlar a la plaça— és la nostra màxima il•lusió. Com a dictadors o com a dictats, els mediterranis volem parlar: xerrar. La mar? L’home «lliure» sempre chérira la plaça: l’àgora, el fòrum . (pàg.177-179)

++++++++++++++


Un ejemplo...

Charlatan

[ El hombre libre, siempre amará la mar? El verso –de Baudelaire- es bello: parece de Víctor Hugo y todo! Pero... Pienso que probablemente, ningún hombre del Mediterráneo no sería sincero si ligaba la idea de libertad a la idea de mar. (…) Para nosotros, en efecto, la libertad es inseparable de la tierra firme –delante del mar- donde estamos anclados. Más aún: inseparable de la plaza del pueblo donde habitamos. Digo “la plaza”: el ágora, el fórum –si preferís unas alusiones decorativas. La sociedad del Mediterráneo, hasta ahora mismo, se organiza en ciudades: ni tan solo hemos llegado –lo formulo, como todo, cum grano salis- a la nación. La libertad, en una plaza –en el ágora en el fórum-, es, simplemente, la libertad de charlar. (…) El hombre del Mediterráneo  lleva una cotorra política dentro de él. Es una cotorra política, a secas. Aficionado a charlar, vicioso de la habladuría, admiramos los genios de la especialidad. Por esto el Mediterráneo es, esencialmente, una cantera fértil de tribunos: tribunos de la plebe, en unos casos, o tribunos de la tiranía, en otros. Pero siempre tribunos: oradores, habladores, charlatanes. (…) El déspota es un personaje entrañable, para nosotros, que casi pertenece –diríamos- al folclore. Pero el dictador mediterráneo no escapa de la fatalidad de tierra: es un  hablador más, un charlatán. En otros lugares, el autoritarismo se  apoya en otros méritos: el providencialismo, la dinastía, la ferocidad, el perfil heroico, el dogma doctrinario. Entre nosotros, en todo caso, esto ha de avalarse con la típica –y tópica- facultad perorativa. E buena parte, la “dinámica histórica” de nuestras sociedades gira en torno a la libertad de charlar: libertad que reclaman los ciudadanos para ellos, monopolio que los tiranos  se apresuran a reservarse. Un déspota lacónico tendría, entre nosotros, muy pocas posibilidades de durar*. (…) Los súbditos, los ciudadanos, los sometidos, no aspiran a mandar: se a contentan con hablar, charlar. El tirano, a veces, les concede una tolerante oportunidad de desfogarse en una oposición meramente verbal. Hablar –hablar en la plaza- es nuestra máxima ilusión. Como dictadores o como dictados, los mediterráneos queremos hablar: charlar. ¿La mar? “libre” siempre amara la plaza: el ágora, el fórum**. ] (“Diccionari per a ociosos”, pàg. 177-179)

Joan Fuster, Obres Completes/6 Assaig,2. Clàssics Catalans del Segle XX, edicions 62, Barcelona, 2ªed. 1992.

Nota:

* "Un déspota lacónico....". Franco era la excepción. Frente a otros dictadores, no es necesario dar nombres, porque salen inmediatamente, éste no tenía don de palabra, y sin embargo, gobernó con mano de acero una España en blanco y negro, que algunos nostálgicos, querrían volver de la mano de Vox a una España preconstitucional.

** La traducción es de antoni3


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...