Passa al contingut principal

Frases (in)actuales: Joan Fuster

En la nueva era de las "fake news", es oportuno repasar lo que decía Joan Fuster sobre el "charlatan". Es además especialmente oportuno en estas horas de campaña electoral, donde los candidatos -que buscan su acomodo en los diferentes niveles de la Administración-, hablan y prometen como descosidos. Es verdad que últimamente, no proponen sino que insultan. Son los nuevos tiempos descafeinados en los que lamentablemente vivimos.

Xarlata

«Homme libre, toujours tu chériras la mer? El vers —de Baudelaire— fa bonic: sembla de Víctor Hugo i tot! Però... Penso que, probablement, cap home del Mediterrani no seria sincer si lligava la idea de llibertat a la idea de mar. (…) Per a nosaltres, en. efecte, la llibertat és inseparable de la terra ferma —davant la mar— on som arrelats. Més encara: inseparable de la plaça del poble on habitem. Dic «la plaça»: l’àgora, el fòrum —si preferiu unes al•lusions decoratives. La societat del Mediterrani, fins ara mateix, s’organitza en ciutats: ni tan sols hem arribat —ho formulo, com tot, cum grano salis— a la nació. (…) La llibertat, en una plaça —en l’àgora, en el fòrum—, és, simplement, la llibertat de xerrar. Quan els homes del Mediterrani parlen de llibertat, no volen referir-se a res més. L’home del Mediterrani porta una cotorra política dintre seu. És una cotorra política, a seques. Afeccionats a xerrar, viciosos de la xerrameca, admirem els genis de l’especialitat. Per això el Mediterrani és, essencialment, una pedrera fèrtil de tribuns: tribuns de la plebs, en uns casos, o tribuns de la tirania, en d’altres. Però sempre tribuns: oradors, xerraires, xarlatans. (…)El dèspota és un personatge tan entranyable, per a nosaltres, que gairebé pertany —diríem— al folklore. Però el dictador mediterrani no escapa a la fatalitat del seu terrer: és un xerraire més, un xarlatà. (…) En uns altres llocs, l’autoritarisme es recolza en d’altres mèrits: el providencialisme, la dinastia, la ferocitat, el perfil heroic, el dogma doctrinari. Entre nosaltres, en tot cas, això ha d’avalar-se amb la típica —i tòpica— facultat perorativa. En bona part, la «dinàmica històrica» de les nostres societats gira entorn de la llibertat de xerrar: llibertat que reclamen els ciutadans per a ells, monopoli que els tirans s’apressen a reservar-se. Un dèspota lacònic tindria, entre nosaltres, ben poques possibilitats de durar. (…) Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a manar: s’acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els concedeix una tolerant oportunitat d’esbravar-se en una oposició merament verbal.(…). Parlar — parlar a la plaça— és la nostra màxima il•lusió. Com a dictadors o com a dictats, els mediterranis volem parlar: xerrar. La mar? L’home «lliure» sempre chérira la plaça: l’àgora, el fòrum . (pàg.177-179)

++++++++++++++


Un ejemplo...

Charlatan

[ El hombre libre, siempre amará la mar? El verso –de Baudelaire- es bello: parece de Víctor Hugo y todo! Pero... Pienso que probablemente, ningún hombre del Mediterráneo no sería sincero si ligaba la idea de libertad a la idea de mar. (…) Para nosotros, en efecto, la libertad es inseparable de la tierra firme –delante del mar- donde estamos anclados. Más aún: inseparable de la plaza del pueblo donde habitamos. Digo “la plaza”: el ágora, el fórum –si preferís unas alusiones decorativas. La sociedad del Mediterráneo, hasta ahora mismo, se organiza en ciudades: ni tan solo hemos llegado –lo formulo, como todo, cum grano salis- a la nación. La libertad, en una plaza –en el ágora en el fórum-, es, simplemente, la libertad de charlar. (…) El hombre del Mediterráneo  lleva una cotorra política dentro de él. Es una cotorra política, a secas. Aficionado a charlar, vicioso de la habladuría, admiramos los genios de la especialidad. Por esto el Mediterráneo es, esencialmente, una cantera fértil de tribunos: tribunos de la plebe, en unos casos, o tribunos de la tiranía, en otros. Pero siempre tribunos: oradores, habladores, charlatanes. (…) El déspota es un personaje entrañable, para nosotros, que casi pertenece –diríamos- al folclore. Pero el dictador mediterráneo no escapa de la fatalidad de tierra: es un  hablador más, un charlatán. En otros lugares, el autoritarismo se  apoya en otros méritos: el providencialismo, la dinastía, la ferocidad, el perfil heroico, el dogma doctrinario. Entre nosotros, en todo caso, esto ha de avalarse con la típica –y tópica- facultad perorativa. E buena parte, la “dinámica histórica” de nuestras sociedades gira en torno a la libertad de charlar: libertad que reclaman los ciudadanos para ellos, monopolio que los tiranos  se apresuran a reservarse. Un déspota lacónico tendría, entre nosotros, muy pocas posibilidades de durar*. (…) Los súbditos, los ciudadanos, los sometidos, no aspiran a mandar: se a contentan con hablar, charlar. El tirano, a veces, les concede una tolerante oportunidad de desfogarse en una oposición meramente verbal. Hablar –hablar en la plaza- es nuestra máxima ilusión. Como dictadores o como dictados, los mediterráneos queremos hablar: charlar. ¿La mar? “libre” siempre amara la plaza: el ágora, el fórum**. ] (“Diccionari per a ociosos”, pàg. 177-179)

Joan Fuster, Obres Completes/6 Assaig,2. Clàssics Catalans del Segle XX, edicions 62, Barcelona, 2ªed. 1992.

Nota:

* "Un déspota lacónico....". Franco era la excepción. Frente a otros dictadores, no es necesario dar nombres, porque salen inmediatamente, éste no tenía don de palabra, y sin embargo, gobernó con mano de acero una España en blanco y negro, que algunos nostálgicos, querrían volver de la mano de Vox a una España preconstitucional.

** La traducción es de antoni3


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una finestra al passat

1959  Una descripció de l'Espanya de 1954, feta per Simone de Beauvoir*: "(...). Encontré pocos cambios, salvo en Tossa, que se había vuelto un sitio feo y turístico.  La miseria había aumentado todavía más; en algunos lugares de Barcelona y en casi toda Tarragona, las calles eran albañales donde pululaban niños hambrientos, mendigos, inválidos y prostitutas desmirriadas. Se veía que Franco cuidaba la capital: había arrasado los barrios miserables que yo había visto en 1945; pero ¿en dónde había ubicado a sus habitantes? Los edificios que se habían construido en esos parajes alojaban a funcionarios de situación holgada". (pág.305)

Illa està pensant en canviar els mobles de la Generalitat

  La primera constatació és que l'abstencionisme ha guanyat, amb un 42%. Aquesta bossa de electors és molt difícil de determinar cap a quin cantó aniria si hagués votat. Per la seva dimensió, molts joves no han votat i molts que votaven independentista han preferit quedar-se a casa per veure com el PSC guanyava amb comoditat. La segona obvietat, el PSC i el seu lema de "passar pàgina" ha estat la opció més votada. Pedro Sánchez te instint polític i ha tornat a fer el miracle a Catalunya. La tercera, l'independentisme ha caigut de la Generalitat. ERC no ha sapigut capitalitzar res de la seva gestió, perquè les seves polítiques son massa erràtiques: sigui el conflicte amb la pagesia o la mala gestió de la sequera.  Quarta, Junts i Puigdemont s'han quedat com a segona força al Parlament, però no pot governar i això vol dir que Puigdemont haurà cremat tot el seu potencial polític. Junts és corresponsable del enfonsament del independentisme. La seva sortida de la Gener

La culpa és teva !

  Hi ha jutges patriotes  aquest es diu Joaquín Aguirre, titular del jutjat d'instrucció número 1 de Barcelona. Per ell, la culpa de tot és de la noia que va anar a una manifestació, que va posar el seu ull davant del escopeter dels Mossos d’Esquadra, i els pobres Mossos van actuar en legitima defensa. Ací el jutge fa apologia de la policia –qualsevol-. No deixa de ser inquietant que el Mossos d’Esquadra i els seu comandaments i responsables polítics juguin sempre a una asimetria molt variable. Aquest jutge es permet fer comentaris gens jurídics però si molt polítics quan diu a la seva resolució: “Si aquests fets haguessin passat al País Basc abans de la treva amb ETA haurien estat qualificats d'actes terroristes”, diu. Ara, manifestar-se (en contra) de l’Autoritat sempre és delictiu. Sembla enyorar aquest jutge els bons temps d’ETA. Tenir 19 anys i perdre un ull (2021) i encara ets tu qui té la culpa és massa gros. El Mossos d’Esquadra, com tot policia, tendeix a la violència.