Passa al contingut principal

Frases (in)actuales: Joan Fuster

En la nueva era de las "fake news", es oportuno repasar lo que decía Joan Fuster sobre el "charlatan". Es además especialmente oportuno en estas horas de campaña electoral, donde los candidatos -que buscan su acomodo en los diferentes niveles de la Administración-, hablan y prometen como descosidos. Es verdad que últimamente, no proponen sino que insultan. Son los nuevos tiempos descafeinados en los que lamentablemente vivimos.

Xarlata

«Homme libre, toujours tu chériras la mer? El vers —de Baudelaire— fa bonic: sembla de Víctor Hugo i tot! Però... Penso que, probablement, cap home del Mediterrani no seria sincer si lligava la idea de llibertat a la idea de mar. (…) Per a nosaltres, en. efecte, la llibertat és inseparable de la terra ferma —davant la mar— on som arrelats. Més encara: inseparable de la plaça del poble on habitem. Dic «la plaça»: l’àgora, el fòrum —si preferiu unes al•lusions decoratives. La societat del Mediterrani, fins ara mateix, s’organitza en ciutats: ni tan sols hem arribat —ho formulo, com tot, cum grano salis— a la nació. (…) La llibertat, en una plaça —en l’àgora, en el fòrum—, és, simplement, la llibertat de xerrar. Quan els homes del Mediterrani parlen de llibertat, no volen referir-se a res més. L’home del Mediterrani porta una cotorra política dintre seu. És una cotorra política, a seques. Afeccionats a xerrar, viciosos de la xerrameca, admirem els genis de l’especialitat. Per això el Mediterrani és, essencialment, una pedrera fèrtil de tribuns: tribuns de la plebs, en uns casos, o tribuns de la tirania, en d’altres. Però sempre tribuns: oradors, xerraires, xarlatans. (…)El dèspota és un personatge tan entranyable, per a nosaltres, que gairebé pertany —diríem— al folklore. Però el dictador mediterrani no escapa a la fatalitat del seu terrer: és un xerraire més, un xarlatà. (…) En uns altres llocs, l’autoritarisme es recolza en d’altres mèrits: el providencialisme, la dinastia, la ferocitat, el perfil heroic, el dogma doctrinari. Entre nosaltres, en tot cas, això ha d’avalar-se amb la típica —i tòpica— facultat perorativa. En bona part, la «dinàmica històrica» de les nostres societats gira entorn de la llibertat de xerrar: llibertat que reclamen els ciutadans per a ells, monopoli que els tirans s’apressen a reservar-se. Un dèspota lacònic tindria, entre nosaltres, ben poques possibilitats de durar. (…) Els súbdits, els ciutadans, els sotmesos, no aspiren a manar: s’acontenten de parlar, de xerrar. El tirà, de vegades, els concedeix una tolerant oportunitat d’esbravar-se en una oposició merament verbal.(…). Parlar — parlar a la plaça— és la nostra màxima il•lusió. Com a dictadors o com a dictats, els mediterranis volem parlar: xerrar. La mar? L’home «lliure» sempre chérira la plaça: l’àgora, el fòrum . (pàg.177-179)

++++++++++++++


Un ejemplo...

Charlatan

[ El hombre libre, siempre amará la mar? El verso –de Baudelaire- es bello: parece de Víctor Hugo y todo! Pero... Pienso que probablemente, ningún hombre del Mediterráneo no sería sincero si ligaba la idea de libertad a la idea de mar. (…) Para nosotros, en efecto, la libertad es inseparable de la tierra firme –delante del mar- donde estamos anclados. Más aún: inseparable de la plaza del pueblo donde habitamos. Digo “la plaza”: el ágora, el fórum –si preferís unas alusiones decorativas. La sociedad del Mediterráneo, hasta ahora mismo, se organiza en ciudades: ni tan solo hemos llegado –lo formulo, como todo, cum grano salis- a la nación. La libertad, en una plaza –en el ágora en el fórum-, es, simplemente, la libertad de charlar. (…) El hombre del Mediterráneo  lleva una cotorra política dentro de él. Es una cotorra política, a secas. Aficionado a charlar, vicioso de la habladuría, admiramos los genios de la especialidad. Por esto el Mediterráneo es, esencialmente, una cantera fértil de tribunos: tribunos de la plebe, en unos casos, o tribunos de la tiranía, en otros. Pero siempre tribunos: oradores, habladores, charlatanes. (…) El déspota es un personaje entrañable, para nosotros, que casi pertenece –diríamos- al folclore. Pero el dictador mediterráneo no escapa de la fatalidad de tierra: es un  hablador más, un charlatán. En otros lugares, el autoritarismo se  apoya en otros méritos: el providencialismo, la dinastía, la ferocidad, el perfil heroico, el dogma doctrinario. Entre nosotros, en todo caso, esto ha de avalarse con la típica –y tópica- facultad perorativa. E buena parte, la “dinámica histórica” de nuestras sociedades gira en torno a la libertad de charlar: libertad que reclaman los ciudadanos para ellos, monopolio que los tiranos  se apresuran a reservarse. Un déspota lacónico tendría, entre nosotros, muy pocas posibilidades de durar*. (…) Los súbditos, los ciudadanos, los sometidos, no aspiran a mandar: se a contentan con hablar, charlar. El tirano, a veces, les concede una tolerante oportunidad de desfogarse en una oposición meramente verbal. Hablar –hablar en la plaza- es nuestra máxima ilusión. Como dictadores o como dictados, los mediterráneos queremos hablar: charlar. ¿La mar? “libre” siempre amara la plaza: el ágora, el fórum**. ] (“Diccionari per a ociosos”, pàg. 177-179)

Joan Fuster, Obres Completes/6 Assaig,2. Clàssics Catalans del Segle XX, edicions 62, Barcelona, 2ªed. 1992.

Nota:

* "Un déspota lacónico....". Franco era la excepción. Frente a otros dictadores, no es necesario dar nombres, porque salen inmediatamente, éste no tenía don de palabra, y sin embargo, gobernó con mano de acero una España en blanco y negro, que algunos nostálgicos, querrían volver de la mano de Vox a una España preconstitucional.

** La traducción es de antoni3


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una finestra al passat

1959  Una descripció de l'Espanya de 1954, feta per Simone de Beauvoir*: "(...). Encontré pocos cambios, salvo en Tossa, que se había vuelto un sitio feo y turístico.  La miseria había aumentado todavía más; en algunos lugares de Barcelona y en casi toda Tarragona, las calles eran albañales donde pululaban niños hambrientos, mendigos, inválidos y prostitutas desmirriadas. Se veía que Franco cuidaba la capital: había arrasado los barrios miserables que yo había visto en 1945; pero ¿en dónde había ubicado a sus habitantes? Los edificios que se habían construido en esos parajes alojaban a funcionarios de situación holgada". (pág.305)

Desnonar a un iman a Salt

  L'Ara no diu la causa del desallotjament del imam i la seva família. No diu que sigui per un desnonament per falta de impagament, tampoc si és una qüestió de la AN.  Ara bé, "L'afectat és l'imam Papa Diawara , de la mesquita del carrer Rafel Masó, freqüentada per gambians i senegalesos , i té 70 anys . La seva filla, Henda Diawara, de 26 anys, nascuda a Salt, explica a l'ARA com s'ha produït la successió dels esdeveniments: "Fa 20 anys que vivíem en aquest pis, pagàvem la hipoteca, però el banc va desaparèixer, llavors vam demanar que es convertís en lloguer social, però no se'ns va concedir, i el passat divendres ens van desnonar", relata." (Ara.cat, 12/3/24) Amb tota aquesta informació queda clar que siguis imam, o jubilat o  simplement, qualsevol inquilí que no paga al banc, aquests bancs que es gasten milions en propaganda  diuen que el poder el tens tu, i totes aquestes collonades, et faran fora de cosa teva. Pel que sembla, el movimen...

R2 Sud: No viatgis amb maletes quan vagis amb Renfe!

  Festival de despropòsits aquest matí a Rodalies. " La incidència més greu ha sigut a la R2 Sud, en el tram entre Gavà i Bellvitge-Gornal. Una baixada de tensió a la subestació de Bellvitge ha provocat que el tren no pogués circular i s'hagués de quedar parat. Després d'haver estat més d'una hora aturat amb els passatgers a dins, cap a les 9.30 hores Renfe ha hagut de desallotjar el tren –que havia sortit de Vilanova i la Geltrú a les 7.25 hores– i les desenes d'usuaris que hi viatjaven han acabat caminant fins a Bellvitge per les vies, acompanyats pels Bombers de la Generalitat i els Mossos d'Esquadra per garantir la seva seguretat." (Ara.cat, 7/3/25) Paneque: " Hi ha bona predisposició i bona voluntat de Renfe i Adif " (Consellera  de Territori de la Generalitat). Antonio Carmona, director de Rodalies, surt com sempre a apagar el foc, però incomprensiblement, no és capaç de dimitir. A Madrid, hi ha un un ministre de Transports i mobilitat sost...