Passa al contingut principal

Setmana decisiva: La STS i final d'etapa

[Semana decisiva: La STS y final de etapa]

És possible què aquesta setmana sapiguem la STS. Sembla que no hi ha dubte que serà condemnatòria. El TS tindrà que recórrer a piruetes legals per fer encabir els fets. Serà significatiu si hi ha vots particular o tot ha sigut per unanimitat.



Mentrestant, la política està varada i enfangada. Els partits estatals parlen de Catalunya com objectiu de càstig i escarment. Parlen del 155 com un recurs natural i perfectament normal. El PSOE vol guanyar les eleccions fent-se el defensor de la Unitat de Espanya. Aquest el únic que els amoïna. La herència franquista encara és ben viva. Tot sigui per aquesta Unitat. Catalunya està sola. No hi ha veus que puguin acompanyar en aquesta situació tan difícil.

Què tot sigui contra Catalunya, representat per el seu govern, objecte de fòbies, vol dir, que els catalans, tots, també aquells que no voten opcions nacionalistes, estem en el punt de mira. Si a Catalunya ens a haguessin mimat com a Extremadura, per dir alguna cosa, potser, el sentiment de menysteniment, no seria tan for, i el sentiment independentista no seria el què és. Malauradament, des de el 1-O de 2017, la desconnexió s’ha fet més forta, ara, ja no volem ser mimats com a Extremadura, por dir alguna cosa, ara volem la desconnexió definitiva. Ja sé què aixó no serà per demà ni per demà passat. Caldrà temps. Molt.

Quina resposta caldrà fer a la STS? Ha d’haver alguna. Manifestació gegantina a qualsevol indret de Barcelona? Sens dubte. Però a Madrid, aquestes manifestacions, se’ls passen per folrà de la jaqueta, per dir-ho finament. No més cal recordar les manifestacions tant multitudinàries del 11-S a Barcelona. Hi ha hagut un mínim de respecta per la ciutadania que és manifesta?  La resposta ja la coneixem: cap ni una. 


[Es posible que esta semana sepamos la STS. Parece que no hay duda de que será condenatoria. El TS tendrá que recurrir a piruetas legales para hacer encajar los hechos. Será significativo si hay votos particular o todo ha sido por unanimidad.

Mientras tanto, la política está varada y embarrada. Los partidos estatales hablan de Cataluña como objetivo de castigo y escarmiento. Hablan del 155 como un recurso natural y perfectamente normal. El PSOE quiere ganar las elecciones haciéndose el defensor de la Unidad de España. Este lo único que les preocupa. La herencia franquista todavía está muy viva. Todo sea por esta Unidad. Cataluña está sola. No hay voces que puedan acompañar en está situación tan difícil.

Que todo sea contra Cataluña, representado por su gobierno, objeto de fobias, quiere decir, que los catalanes, todos, también aquellos que no votan opciones nacionalistas, estamos en el punto de mira. Si en Cataluña nos hubieran mimado como Extremadura, por decir algo, tal vez, el sentimiento de menosprecio, no sería tan fuerte, y el sentimiento independentista no sería lo que es. Desgraciadamente, desde el 1-O de 2017, la desconexión se ha hecho más fuerte, ahora, ya no queremos ser mimados como Extremadura, por decir algo, ahora queremos la desconexión definitiva. Ya sé que esto no será para mañana ni para pasado mañana. Se necesitará tiempo. Mucho.

¿Qué respuesta habrá que hacer a la STS? Debe haber alguna. Manifestación gigantesca en cualquier lugar de Barcelona? Sin duda. Pero en Madrid, estas manifestaciones, se les pasan por forro de la chaqueta, por decirlo finamente. No más hay que recordar las manifestaciones tan multitudinarias del 11-S en Barcelona. Ha habido un mínimo de respeto por la ciudadanía que se manifiesta? La respuesta ya la conocemos: ninguna.]

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...