Salta al contingut principal

No li diguis a pujar el preu de la llum, digues eficiència!

 



Ara no cal dir que puja la llum, quantes vegades han pujat? Vivim dins de monopolis. I les elèctriques son un món apart.  El seu poder ve de lluny. Es va consolidar a l'etapa franquista, i va continuar amb la nova etapa de post franquista, fins ara mateix.

Ningú sap del cert, quant costa un kw/h,  tenim unes tarifes que ens porten a la cinquena posició del rànquing de la UE. Però el màrqueting de les empreses elèctriques, amb el sempre vist i plau dels governs de torn, desprès gràcies a les portes giratòries acabaran seient a les cadires del Consells d'Administració de les elèctriques. 



Ara, pots rentar la roba a les 3 de la matinada o bé fe pollastre al forn a les dues. Hores que segons el einsteins de les elèctriques surt més barat el consum. Així, a l'hora del dinar, no es convenient posar el forn. I si us plau, no et deixis la llum oberta de qualsevol habitació!. Fa molt de temps que aquest monopoli dividit en àrees en el territori, fa i desfà. Les concessions i les subvencions son molt més grans que les que han tingut els bancs. Però ningú en parla. 

Escriu Jesús Mota:

Unos sencillos cálculos demostrarán además que el déficit de tarifa, esa inflación de derechos reconocidos que se aproxima ya a los 20.000 millones de euros, es un tigre de papel si el Gobierno actúa en función de los intereses de los consumidores y no, como hasta ahora, capturado por la neurosis de proteger la cotización de las empresas. Veamos qué sucede con las centrales nucleares. Sus costes de operación y mantenimiento declarados por el Foro Nuclear se situaron en 2010 en torno a los 20 euros por megavatio/hora (Mwh). Pero el precio final que ha recibido la producción nuclear, como consecuencia de que la electricidad se retribuye al precio marginal (en este caso, el precio de los ciclos combinados) fue de 42,13 euros Mwh; la diferencia, 22,13 euros, multiplicados por 67.787,7 gigavatios/hora (Gwh) producidos el año pasado arroja un beneficio espurio (windfall benefit) o indebido de 1.367,4 millones. Un cálculo similar ejecutado con la producción hidroeléctrica demostraría que los costes variables realmente incurridos apenas llegan a los 9 euros Mwh; descontados de los 42,13 euros Mwh retribuidos y multiplicada la diferencia por la producción de 38.738,5 Gwh, el windfall benefit durante el año pasado llegaría a los 1.283,4 millones. En resumen, en los costes de tarifa correspondientes a la producción hidráulica y nuclear se ha incluido un exceso de 2.650,8 millones en costes reconocidos sobre los realmente incurridos. Si se retira de los ingresos de las compañías esa cantidad percibida indebidamente, los consumidores no hubieran tenido que pagar una subida de tarifas del 10%.  (El yugo de la tarifa eléctrica, El País, 2011).


Això que escrivia al 2011, no ha deixat de creixa des de les hores. Per això, com diu amb un article del 2020, parlant del plans del govern per la transició energètica:

 "el PNIEC (Plan Nacional Integrado de Energía y Clima) presentado con pompa y circunstancia en Bruselas es el más avanzado, el más comprometido y el más lustroso. A grandes rasgos, el plan se propone reducir los gases de efecto invernadero en un 23% en 2030 respecto a los vertidos en 1990; alcanzar un 42% de energía renovable en el uso final de la energía en la próxima década; y conseguir el 74% de presencia de energía renovable en la producción de electricidad. La revisión reciente del PNIEC sitúa las inversiones necesarias para concluir la transición energética en 241.000 millones; no hay, pues, proyecto económico, educativo o sanitario que pueda competir con el energético." (El País, El estandarte medioambiental, 10/08/2020)


I què ens diu l'experiència amb la gestió d'aquests macroprojectes? La resposta del propi Jesús Mota rebla així:

"Un escéptico diría que los precedentes políticos conocidos desde 1982 revelan que en España no existe ese depósito de capacidad de gestión y negociación. Y un economista se preguntaría si España tiene la capacidad financiera para hacer frente a los planes faraónicos que propone. Así que la respuesta es no en ambos casos". (El País, El estandarte medioambiental, 10/08/2020)


En el fons, aquesta pujada de llum, és una nova forma de transferir la responsabilitat de les empreses els consumidors. Som "empresaris de la nostra vida", amb un món desregularitzat, això vol dir, què a casa teva, has de emular la idea de rentabilitzar tots els actius. Així, que hi ha franges horàries per estalviar, llavors el responsable es el consumidor que no sap estalviar com cal. Això té la avantatge de poder pujar la llum, i sempre, serà el consumidor l'últim responsable.

A pujar el preu de la llum, perquè les elèctriques puguin anar tirant, i poder rebre una part molt important de 241.000 milions en el PNIEC. Gràcies per res!.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...