Passa al contingut principal

No li diguis a pujar el preu de la llum, digues eficiència!

 



Ara no cal dir que puja la llum, quantes vegades han pujat? Vivim dins de monopolis. I les elèctriques son un món apart.  El seu poder ve de lluny. Es va consolidar a l'etapa franquista, i va continuar amb la nova etapa de post franquista, fins ara mateix.

Ningú sap del cert, quant costa un kw/h,  tenim unes tarifes que ens porten a la cinquena posició del rànquing de la UE. Però el màrqueting de les empreses elèctriques, amb el sempre vist i plau dels governs de torn, desprès gràcies a les portes giratòries acabaran seient a les cadires del Consells d'Administració de les elèctriques. 



Ara, pots rentar la roba a les 3 de la matinada o bé fe pollastre al forn a les dues. Hores que segons el einsteins de les elèctriques surt més barat el consum. Així, a l'hora del dinar, no es convenient posar el forn. I si us plau, no et deixis la llum oberta de qualsevol habitació!. Fa molt de temps que aquest monopoli dividit en àrees en el territori, fa i desfà. Les concessions i les subvencions son molt més grans que les que han tingut els bancs. Però ningú en parla. 

Escriu Jesús Mota:

Unos sencillos cálculos demostrarán además que el déficit de tarifa, esa inflación de derechos reconocidos que se aproxima ya a los 20.000 millones de euros, es un tigre de papel si el Gobierno actúa en función de los intereses de los consumidores y no, como hasta ahora, capturado por la neurosis de proteger la cotización de las empresas. Veamos qué sucede con las centrales nucleares. Sus costes de operación y mantenimiento declarados por el Foro Nuclear se situaron en 2010 en torno a los 20 euros por megavatio/hora (Mwh). Pero el precio final que ha recibido la producción nuclear, como consecuencia de que la electricidad se retribuye al precio marginal (en este caso, el precio de los ciclos combinados) fue de 42,13 euros Mwh; la diferencia, 22,13 euros, multiplicados por 67.787,7 gigavatios/hora (Gwh) producidos el año pasado arroja un beneficio espurio (windfall benefit) o indebido de 1.367,4 millones. Un cálculo similar ejecutado con la producción hidroeléctrica demostraría que los costes variables realmente incurridos apenas llegan a los 9 euros Mwh; descontados de los 42,13 euros Mwh retribuidos y multiplicada la diferencia por la producción de 38.738,5 Gwh, el windfall benefit durante el año pasado llegaría a los 1.283,4 millones. En resumen, en los costes de tarifa correspondientes a la producción hidráulica y nuclear se ha incluido un exceso de 2.650,8 millones en costes reconocidos sobre los realmente incurridos. Si se retira de los ingresos de las compañías esa cantidad percibida indebidamente, los consumidores no hubieran tenido que pagar una subida de tarifas del 10%.  (El yugo de la tarifa eléctrica, El País, 2011).


Això que escrivia al 2011, no ha deixat de creixa des de les hores. Per això, com diu amb un article del 2020, parlant del plans del govern per la transició energètica:

 "el PNIEC (Plan Nacional Integrado de Energía y Clima) presentado con pompa y circunstancia en Bruselas es el más avanzado, el más comprometido y el más lustroso. A grandes rasgos, el plan se propone reducir los gases de efecto invernadero en un 23% en 2030 respecto a los vertidos en 1990; alcanzar un 42% de energía renovable en el uso final de la energía en la próxima década; y conseguir el 74% de presencia de energía renovable en la producción de electricidad. La revisión reciente del PNIEC sitúa las inversiones necesarias para concluir la transición energética en 241.000 millones; no hay, pues, proyecto económico, educativo o sanitario que pueda competir con el energético." (El País, El estandarte medioambiental, 10/08/2020)


I què ens diu l'experiència amb la gestió d'aquests macroprojectes? La resposta del propi Jesús Mota rebla així:

"Un escéptico diría que los precedentes políticos conocidos desde 1982 revelan que en España no existe ese depósito de capacidad de gestión y negociación. Y un economista se preguntaría si España tiene la capacidad financiera para hacer frente a los planes faraónicos que propone. Así que la respuesta es no en ambos casos". (El País, El estandarte medioambiental, 10/08/2020)


En el fons, aquesta pujada de llum, és una nova forma de transferir la responsabilitat de les empreses els consumidors. Som "empresaris de la nostra vida", amb un món desregularitzat, això vol dir, què a casa teva, has de emular la idea de rentabilitzar tots els actius. Així, que hi ha franges horàries per estalviar, llavors el responsable es el consumidor que no sap estalviar com cal. Això té la avantatge de poder pujar la llum, i sempre, serà el consumidor l'últim responsable.

A pujar el preu de la llum, perquè les elèctriques puguin anar tirant, i poder rebre una part molt important de 241.000 milions en el PNIEC. Gràcies per res!.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Una finestra al passat

1959  Una descripció de l'Espanya de 1954, feta per Simone de Beauvoir*: "(...). Encontré pocos cambios, salvo en Tossa, que se había vuelto un sitio feo y turístico.  La miseria había aumentado todavía más; en algunos lugares de Barcelona y en casi toda Tarragona, las calles eran albañales donde pululaban niños hambrientos, mendigos, inválidos y prostitutas desmirriadas. Se veía que Franco cuidaba la capital: había arrasado los barrios miserables que yo había visto en 1945; pero ¿en dónde había ubicado a sus habitantes? Los edificios que se habían construido en esos parajes alojaban a funcionarios de situación holgada". (pág.305)

Illa està pensant en canviar els mobles de la Generalitat

  La primera constatació és que l'abstencionisme ha guanyat, amb un 42%. Aquesta bossa de electors és molt difícil de determinar cap a quin cantó aniria si hagués votat. Per la seva dimensió, molts joves no han votat i molts que votaven independentista han preferit quedar-se a casa per veure com el PSC guanyava amb comoditat. La segona obvietat, el PSC i el seu lema de "passar pàgina" ha estat la opció més votada. Pedro Sánchez te instint polític i ha tornat a fer el miracle a Catalunya. La tercera, l'independentisme ha caigut de la Generalitat. ERC no ha sapigut capitalitzar res de la seva gestió, perquè les seves polítiques son massa erràtiques: sigui el conflicte amb la pagesia o la mala gestió de la sequera.  Quarta, Junts i Puigdemont s'han quedat com a segona força al Parlament, però no pot governar i això vol dir que Puigdemont haurà cremat tot el seu potencial polític. Junts és corresponsable del enfonsament del independentisme. La seva sortida de la Gener

La culpa és teva !

  Hi ha jutges patriotes  aquest es diu Joaquín Aguirre, titular del jutjat d'instrucció número 1 de Barcelona. Per ell, la culpa de tot és de la noia que va anar a una manifestació, que va posar el seu ull davant del escopeter dels Mossos d’Esquadra, i els pobres Mossos van actuar en legitima defensa. Ací el jutge fa apologia de la policia –qualsevol-. No deixa de ser inquietant que el Mossos d’Esquadra i els seu comandaments i responsables polítics juguin sempre a una asimetria molt variable. Aquest jutge es permet fer comentaris gens jurídics però si molt polítics quan diu a la seva resolució: “Si aquests fets haguessin passat al País Basc abans de la treva amb ETA haurien estat qualificats d'actes terroristes”, diu. Ara, manifestar-se (en contra) de l’Autoritat sempre és delictiu. Sembla enyorar aquest jutge els bons temps d’ETA. Tenir 19 anys i perdre un ull (2021) i encara ets tu qui té la culpa és massa gros. El Mossos d’Esquadra, com tot policia, tendeix a la violència.