Un altre mite s'han va. Ens recorda a tots -el que tenim una certa edat- què això que anomenem vida és breu. El pas del temps és inexorable. Georgie Dann sempre serà recordat -si més no, les ràdios de l'època t'ho recordaven tan si t'ha agradava com si no- com el rei de la cançó d'estiu. Aquells estius on els turistes començaven a venir a una Espanya canyí i prehistòrica. On es rebia com calia a la turista un milió. Geogie Dann, el seu nom era Georges Mayer Dahan, francès, músic que li agradava el jazz, però que va veure un filó al incipient panorama desolador espanyol.
Una televisió que estrenava colors, deixava veure el ritme d'allò que deien "música moderna". Títols oblidables però que s'escoltaven. La veritable música pop espanyola, tenia que lluitar amb un règim que veia en mal ulls, qualsevol deriva de protesta social. A més de la falta de infraestructura per lluitar amb el pop anglès, que va arribar a ser un factor importantíssim del PNB d'Anglaterra. En canvi, en Georgie, no hi havia aquest problema. Com tot, el filó és va anant apagant, perquè la nostre societat també canviava, això si a desgrat del antic règim que oficialment desapareix amb la victòria del PSOE al 1982. Però això és una altra història.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada