Passa al contingut principal

La revolución aznarista: Atado y bien atado

 Avui, en el seu article  David Fernàndez, Els Sants Innocents, Ara.cat (28/12/22) comença amb aquesta història:

"(...) El dictador li demanava ràpidament: "¿Cómo tenemos España?". "En su sitio, generalísimo, en su sitio; España va bien, dicen los que mandan", li responia el subordinat. "¿Quién manda?", requeria el dictador. "En Zarzuela, Don Juan Carlos, como dejó indicado; y en Moncloa, Aznar", li aclaria. "¡Hombre, don Manuel, mi hagiógrafo!", s’emocionava el tirà. "No, no, su excelencia, se trata de su nieto, José María, inspector de Hacienda". La conversa prosseguia amb una llista infinita i inacabable de noms. La versió llarga de l’acudit podia durar una eternitat i una sobretaula de Nadal sencera.



Govern de José María Aznar (1996-1999).

 

–¿Quién está al cargo de Interior? –preguntava Franco.

–Mayor Oreja –li detallava el vigilant.

–¡Hombre, don Marcelino, del Movimiento! –exclamava el ressuscitat.

–Sí, sí, pero se trata de su sobrino.

—¿Quién imparte justicia? –li requeria.

—Mariscal de Gante.

—¡Hombre, don Jaime, del TOP! –rememorava el cretí.

—No, no, Margarita, su hija.

—¿Y quién detenta Fomento?

—Arias-Salgado.

—¡Hombre, Don Gabriel, mi ministro de Información y Turismo!

—No, no, su hijo.

—¿Y en Cataluña quién regenta el orden contra la subversión? –demanava.

—García-Valdecasas —responia el sentinella.

—¡Pues claro, quién si no, Don Paco! –s’enorgullia el dictador.

—No, caudillo, su hija: Doña Julia –tornava a aclarir-li.

—¿Y quién ejerce como portavoz gubernativo?

—Pío Cabanillas.

—¿Aún aguanta Don Pío? –es preguntava el carnisser.

—No, no, su retoño —esmenava de nou.

—Y en Galicia, ¿quién dispone?

—Fraga Iribarne.

—El hijo, querrá decir —sostenia, per una vegada, provant d’avançar-se als temps.

—No, no. ¡En Galicia, el mismísimo Fraga todavía!


Això pot semblar un acudit, però ha sigut el pa que si dona a l'Espanya de la Constitució de 1978. O sigui, una innocentada perpetua. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...