Salta al contingut principal

Estampes catalanes (VI)

 



La imatge virtual de la nova e increïble troballa per solucionar el problema del aeroport de Barcelona està servida. La imatge quan més t'ho mires més surrealista apareix. Les proporcions de l'obra serien faraòniques per dir-ho suaument. "Tots tres experts plantegen que la pista es construeixi sobre un tauler de formigó armat (de 4.700 metres de llarg per 400 d'ample) suportat per una estructura de bigues transversals i longitudinals".  La pista  "se situaria a 1,5 quilòmetres mar endins i estaria connectada amb la resta de l'aeroport per dues pistes taxi." (Ara.cat, 11/02/2023). Què tècnicament és poguí fer no vol dir que sigui una bona idea. I en sembla una mala idea. Tenim dos aeroports Girona i Reus relativament a prop. Una part del tràfic és pot derivar a aquests aeroports. El cost és innecessari, perquè aquests diner tindrien un aprofitament més adequat a la xarxa ferroviària que té problemes estructurals greus.
 
No vols modificar "La Ricarda", llavors transformen el litoral, és això una solució? Barcelona necessita realment aquesta hiperinfraestructura? És necessà-ria per qui? Què guanya la ciutat més enllà de més turistes? És què no hi ha prou amb els visitants què arriba per terra, mar i aire? Tot té un sabor massa electoralista per prendre-s'ho seriosament.
 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.