Passa al contingut principal

Carles Puigdemont demana un pacte històric

 


Avui Carles Puigdemont ha parlat a Brussel·les. Una intervenció clara i contundent sobre el estat de la qüestió catalana. Demana un pacte històric amb l’estat. Potser és anar una mica massa, però té raó en el fons. La STC amb la retallada del Estatut (2010) ha creat tota aquesta derivada que posa punt final a l’autonomisme. Un Puigdemont eloqüent i precís en la seva declaració, puntualitzant els punt febles de la relació Catalunya-Estat i què segons ell, té solució si es creant les condicions necessàries per el diàleg.  Com deia Lord Acton, respecta els governs, mínima credibilitat i màxima responsabilitat. L’Estat s’ha encarregat de desfer la confiança amb la societat catalana, tant la independentista com l’autonomista. Els dèficits crònics en infraestructures, finançament i competències ha arribat un punt que no pot seguir. Criminalitzar el independentisme posar-ho a l’alçada del terrorisme islàmic per part del Estat no permet donar cap crèdit al Estat. La instrumentalització del poder judicial com a eina per destruir el moviment independentisme, això com diu Puigdemont s’ha d’acabar. Hi per fer-ho no cal desmuntar la Constitució, però si cal un pacte històric, diu ell. No deixa de ser significatiu que ahir va parlar amb Yolanda Díaz, i avui hagi comparegut per explicar a tothom el que vol Junts per Catalunya. 

PD: Amb el pas de les hores, el discurs del President Puigdemont, és torna més irreal i inassequible per un PSOE que mira de reüll a la dreta extrema i mitjans afins, que son pràcticament tots. Potser el President no va poguer llegir l’article del Toni Soler quan deia: “El què està en joc ara mateix no és la independència, sinó la possibilitat que l’independentisme s’apunti un èxit que tingui conseqüències positives per al mateix moviment, per a la nació i per als seus ciutadans”. 


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

La culpa la tindrà el bocata que vas llançar a Collserola!

  En una entrada anterior, parlava de posar el focus de la sospita a l'IRTA. L'escorcoll de la GC i Mossos va ser una exhibició de imprudència per aplacar els conspiranoics de torn. Ara, resulta que l'IRTA no te cap responsabilitat per el brot de la PPA.  Sembla que l'última paraula la tindrà un laboratori a Madrid, sembla que els d'ací no estan preparats. Inclús, en l'ordre científic, el centralisme és d'obligat compliment. Encara no tenim competències en aquestes matèries de sanitat animal? Segur que el Jutjat de Cerdanyola ja ha estudiat el cas, en els seus experts -perits en salut animal, espero-. No he vista massa disculpes per part de la Generalitat i el seu encarregat Cristina Massot i el Conseller Ordeig. Esperant el que diguin els savis de Madrid, nosaltres estarem a l'espera de noticies. 

Però, quin dimonis era en Carles Vilarrubí?

  M'assabento de la mort de Carles Vilarrubí. Confesso que no sabia que existia! I pel que sembla era una peça clau a Catalunya. Com és que no tinc cap coneixement del personatge? Catalunya és un país molt petit, soc jo l’únic que el desconeixia? Cert, CiU no en va interessar mai com a partit polític. Reconec la importància de Pujol a la política catalana durant el segle XX, una importància acord amb el pes específic dins del context català i espanyol. El seu peix al cova, s’ha fet proverbial, però a l’hora també era el sostre de vidre de la política catalana. Vist en perspectiva, potser era l'únic que es podia fer, però si va ser així, els resultats a llarg termini van ser molt magres. Tothom que la conegut explica meravelles d’ell. No seré jo qui digui res del personatge, potser li agradava tenir perfil baix, i de fet això és un tret molt singular i molt poc freqüent.

El Primer de Maig

  Avui és commemora una festa que a Barcelona va començar el 1890. En aquelles dates, dos fets havien esperonaven a la classe treballadores, la primera eren els fets de Chicago al 1886 i les reivindicacions de la II Internacional per la reducció de jornada a vuit hores*. Dos corrents s'ha agrupaven al entorn de la classe treballadora, els anarquistes i socialistes. La falta de concreció per la reducció de la jornada va fer que l'anarquisme passes a l'acció directa. La corrent socialista volia que el parlament espanyol aprovés lleis per reduir la jornada. La vaga de la Canadenca del 1919 va fer que possible la reducció de vuit hores.  Durant la dictadura de Primo de Rivera (1923-1929) van quedar reduïdes a les seves seus. Amb la República (1931-1939) van tornar les manifestacions al carrer. Al 1931 va haver enfrontaments entre anarquistes i comunistes que es va saldar amb un mort d'un policia. "La festa  del Primer de Maig va ser designada festa de treball". Du...