Això ja ho vaig escriure fa uns anys, però sembla que el passat no volguí marxar mai d'Espanya:
En un país normal, un personatge com J.M.Aznar estaria amagat sota una muntanya de silenci i vergonya aliena. Però això és Espanya. Un país on ser franquista (dreta extrema) o de extrema dreta surt sempre de franc o simplement te premi. Un President (Aznar) que va mentir en la pitjor jornada de la història recent d'Espanya (11-M de 2004), diu molt de la seva supèrbia i inconsciència històrica. I encara l'hem de sentir donant lliços a tothom. No puc deixar passar l'oportunitat de citar a José María Ridao en el article -arran del atemptat del 11-M del 2004- quan va escriure aquestes profètiques paraules sobre el personatge: " Finalmente, el político mediocre y ventajista que gobernó España durante ocho años ha dejado patente su talla a ojos, no ya de la mayoría de sus conciudadanos sino del mundo entero. El precio, sin embargo, ha sido tan alto, tan trágico y desproporcionado, que al final lo único que somos capaces de sentir quienes nos opusimos a él, quienes abominamos de sus métodos y sus insultos, es una desconsolada compasión, un deseo ferviente de que encuentre ánimos para apaciguar su íntima tortura, sabiendo como sabemos al ver su gesto desencajado que los fantasmas que sin duda pueblan su conciencia no le habrán de abandonar ya de por vida.*" (pág.307)
De la resta de personatges millor no parlar, perquè han sabut aprofitar-se per enfilar-se a posicions gracies al seu servilisme més abjecta i utilitzar el terrorisme per beneficar-se. Això si, sempre en nom d'Espanya com si fos la seva finca particular.
* José María Ridao, Weimar entre nosotros, Apéndices, IV. Hablar en horas trágicas. Galaxia Gutenberg/Círculo de Lectores, Barcelona, 2004.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada