Salta al contingut principal

Del bulling al homicidi

 



Sembla que aquesta mena de noticies, els fets, s’escampin a tot arreu. Què s’ha de dir en aquestes circumstàncies doloroses per les família que han patit aquesta violència? Els fets han estat fora del recinte escolar. Què hi hagi implicats menors d’edat suposa la necessitat de intervenció de la Fiscalia de Menors (o figura assimilada a França). A les lleis espanyoles hi ha articles del CC per fer responsables al pares. No potser que desprès ningú volguí responsabilitzar-se. Fins a quin punt l’escola o institut estava al cas dels possibles conflictes entre adolescents? Una evidencia en aquest casos, els professors son els últims a assabentar-se, perquè l’alumnat manté una llei d’omertà suïcida, perquè res més beneficia els botxins. Quins pares volen brega amb els fills adolescents, què fan, què miren al mòbil,  amb quines xarxes socials estan connectats, això escapa els professors o mestres, normalment. Les collonades de tots s’impliquin, que parlin entre agressors i víctimes, no és més que fugir d’estudi. Ningú vol obrir expedients disciplinaris, perquè els pares poden anar a l’escola o institut o posar-te una querella. Disciplina? Ah, no!!! Però el cert, és que deixant que tothom faci la seva, sense cap límit, pot acabar com ha acabat. L’escola no pot ser un lloc on tot si val, on cadascú poguí fer o desfer al seu plaer. Potser això passa perquè a casa, massa sovint, han dimitit del que vol dir ser pares i externalitzant a l’escola, però aquesta, no ho pot fer tot ella sola. Ara no val que apareguin els responsables de Educació per fer declaracions buides al estil de les que ha fet Emmanuel Macron: “L'escola ha de ser un santuari per als nostres infants i per als mestres. Serem inflexibles amb tot el que passa a l'escola i els seus voltants”. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'Espanya que no em representa

  Els conqueridors fent-se un homenatge al 2026!

L'habitatge al centre del debat polític

  A la tertúlia de Catràdio escoltava dues visions del problema del habitatge. Un parlava de la mania dels catalans per ser propietari, l’altre li deia que això de català i propietari era cosa del passat, perquè ara, això no és així. El preu de l’habitatge ha pujat fins a quotes impossibles per la majoria de la població condemnada a sous cada vegada més baixos, malgrat la retòrica de la competitivitat.  Sembla que hi ha un tall generacional on tenir propietat ho era tot. I per aconseguir-ho calia molt de temps i molt estalvi. Ningú anava a sopar els caps de setmana els llocs on va tothom. Els tipus d’interès eren de l’ordre del 17%. I malgrat tot, en sou mitjans, podies arribar a comprar-te l’habitatge. Tothom sabia, que apostar per l’ habitatge era una aposta segura, molt més que la borsa. Ara el fills d’aquella generació, malgrat totes les avantatges socials, és veuen immersos en una lluita cada vegada més despietada per aconseguir llocs de treballs  amb salaris dignes....

La cursa comença avui!

  Sánchez convoca eleccions per finals de novembre. Una mesura que amb tota probabilitat no estava en el seu timing mental. La derrota al Congres  del dos Decrets sobre l'habitatge, ha fet replantejar-se una nova estratègia. Sánchez té el do de l'oportunitat, i deu pensar que ara mateix, amb el país revoltat contra el que van dir no els Decrets, especialment el PP i Vox, és un bon moment per temptar a la sort. La polarització social que han mantingut la dreta extrema durant tot aquest temps, especialment en el cas de Ceuta, li pot girar a la contra per el tema de l'habitatge. El binomi clàssic de dreta i  esquerra tornarà a plantejar-se de manera crua i caïnita. Catalunya i el País Basc son el dos baluards que el PSOE vol mantenir. Serà una cursa despietada entre Feijóo&Abascal, un binomi impossible de separar i el PSOE. Malauradament, tenim un esquerra tant dividida i fragmentada i mal avinguda que potser seria hora d'anar plegats, però això és un impossible.